LLUÍS AYMERICH

AQUELL ASSESSOR ERA BOIG

2012-02-07T12:37:00.002+01:00

Això és el que diu el company i amic Joan Ribas en la seva Contraportada del “PUNT AVUI +” del diumenge passat dia 5 de febrer de 2012. Ell explica la història d’un pare que tenia dos fills i els hi volia donar dos naus construïdes sobre un solar que havia comprat i que eren tots els estalvis de la vida d’aquell pare. Al consultar-ho al seu assessor, aquest li va dir que el millor que podia fer era morir-se i per això en Joan Ribas diu que aquell assessor era boig. No, el que passa és que, en aquesta professió, a vegades s’han de donar consells que semblen de bojos, però naturalment, i si m’apureu, potser dit d’una altra manera, però no hi havia més remei que dir-li que la solució estava en la mort d’aquell pare que volia arranjar les coses per als seus dos fills.
En efecte, el senyor Joan Ribas diu coses que potser costen d’entendre, però que són certes. El més greu és que el problema té encara una altra magnitud. Imaginem-nos que aquest pare, en comptes de tenir dos fills, en té tres o més i que els dos fills destinataris d’aquestes naus ho són perquè el pare ja ha ajudat o destinat en vida a l’altre o altres fills en altres béns patrimonials i a aquests dos de l’exemple els pertanyen aquestes naus en aplicació d’una justícia equitativa i paternal.
Què passa doncs, en aquest cas? Des del punt de vista fiscal, continua essent vàlid el consell de l’assessor boig, però ha de tenir molt clar que ha de fer testament deixant protocol•litzada la seva darrera voluntat de què les naus han de ser pels seus fills A i B. No obstant, com ja és sabut, el testament es pot modificar cada dia i aquí és on poden néixer els recels d’aquests fills i pensar: “qui sap si algun dia al pare se li acudeix fer un disbarat!”. És possible que hi hagi fórmules per evitar aquests recels, però ja hi som altra vegada amb despeses en assessoraments jurídics i notarials.
Només vull afegir-hi que quan en Joan Ribas diu “va fer números i era prohibitiu”, per fer-nos una petita idea del que això representa, estudiat un cas semblant i també real, però que en comptes de dues naus per a dos fills, era un senzill pis per a un dels seus cinc fills, aquests números suposaven uns 25.000 €. En efecte, prohibitiu per a la família de la qual estem parlant i per tant cal esperar a la defunció del pare, confiant que aquest no canviarà el testament, ni es vendrà mai el pis, a banda de què, en cas de necessitar-ho, no podrà gaudir de la propietat de l’habitatge, fins haver resat el Parenostre per la seva ànima. Que trist!

CRÍTICA A LA REMODELACIÓ DE L’EDIFICI DE LA GENERALITAT

2011-11-13T19:17:00.002+01:00

És un tema que fa molt de temps que em balla pel cap i mai m’havia decidit a parlar-ne, però tot i que hi passo cada dia per davant, avui he pensat que ja n’hi havia prou i que em decidia a comentar el meu punt de vista.
Faig referència a la Seu de la Generalitat de l’Avinguda Pompeu Fabra. Penso que va ser una bona pensada recuperar aquell edifici de l’antic Hospital per integrar-hi tots els serveis de la Generalitat de Catalunya. Que això ens ha costat molts diners? És cert, però també ho és que eren molts diners la quantitat que es pagava pels lloguers dels despatxos utilitzats en tota la ciutat de Girona.
Però no és pas la qüestió econòmica sobre la qual vull parlar ara. Caldria un anàlisi més profund per saber si és o no una bona inversió la que s’ha fet en la flamant seu de la Generalitat o si pel contrari hauria sigut més rendible continuar amb la despesa dels lloguers. Francament no m’atreveixo a pronunciar-me sobre aquest tema, perquè a part de no considerar-me’n prou capaç, caldrien moltes dades de les quals no disposo.
Simplement, el que vull manifestar és una pura qüestió d’estètica i una opinió molt personal que reconec totalment desautoritzada. Tantes persones il•lustres de Girona que creen opinió a través dels diaris, ràdios i televisions locals, mai he sentit ningú que donés una opinió censuradora del projecte de remodelació de l’edifici de l’antic hospital de Santa Caterina, a part de petites crítiques sobre qüestions circumstancials. Al contrari, només n’he sentit elogis que m’han semblat més un fer la pilota als governats de torn, que no pas una opinió sincera sobre l’efecte estètic per a Girona de la recuperació arquitectònica d’aquesta instal•lació.
El meu gust i el meu sentit de l’estètica, no em permeten concebre la construcció de la part nova i moderna sobre el que era el pati de l’hospital i que dóna a l’Avinguda Jaume I i al carrer Joan Maragall, la qual tapa tota l’antiga construcció del Santa Caterina.
Trobo molt bé que, per la noblesa de l’edifici, per la bellesa d’algun dels seus elements i fins i tot per a la recuperació històrica de l’emblemàtic edifici, se l’hagi recuperat per donar-li una utilitat adequada i francament penso que aquest objectiu s’ha aconseguit.
Ara bé, tot i que suposo que l’espai era un objectiu marcat als arquitectes, la pregunta seria: No hi havia cap altra forma d’aconseguir-ho que no fos tapant tota l’antiga façana del Carrer Jaume I? Francament, penso que la nova edificació dins del que era el pati de l’antic Hospital, és un afegitó antiestètic i que atempta al bon gust i a l’harmonia de l’entorn.
Ja sé que ara és molt tard per opinar sobre una obra ja consolidada, però com més passen els dies, més me n’adono d’aquesta pífia i és per això que em ve de gust de manifestar-ho. Quelcom semblant va passar amb la Plaça dels Jurats que, encara que la seva construcció fos en època franquista, ningú va opinar sobre el “mamotreto” que s’hi va construir, però ja en plena democràcia, quan algú va opinar sobre la inadequada construcció, l’Ajuntament d’aleshores no va dubtar en carregar-s’ho en quatre dies.

IMPOSTOS ANTISOCIALS O SOLUCIONS A LA CRISI

2011-08-23T12:06:00.005+02:00

El passat divendres dia 19 d’agost, llegia al Diari de Girona, un article d’opinió d’en Xavier Domènech, parlant de la característica antisocial de la “poll tax” anglesa, impost implantat per la ex primera ministra britànica Margaret Thatcher, amb la finalitat de finançar els ajuntaments.

La poll tax era un impost que gravava de forma lineal i igual a tots els ciutadans, de manera que el mateix pagaven les persones amb elevades rendes i/o patrimoni que les que el seu nivell de patrimoni i renda era molt inferior.

Per descomptat que estic totalment d’acord amb l’articulista en la seva manifestació de què qualsevol impost lineal és totalment antisocial, fins al punt de què a cap país es gosa proposar aquesta mena d’impostos.

Tot i així, donada la crisi generalitzada que afecta a la majoria dels països, qui més qui menys, es veu temptat a aplicar algun tipus de reforma impositiva que solucioni el dèficit de l’administració. L’exemple més clar és el que Domènech esmenta en el seu article quan ens explica que a Portugal augmenten l’IVA de l’electricitat i del gas natural, passant del 6% al 23%. L’articulista equipara aquest augment, que afecta a tots els portuguesos, a la poll tax anglesa.

No li falta raó al senyor Domènech, doncs és obvi que la persona amb menys possibilitats adquisitives, si decideix estalviar en aquests tipus de productes o serveis indispensables (calefacció, refrigeració, cuina, etc.) i en altres de primera necessitat com els productes agroalimentaris, amb els quals pot passar el mateix (increment dels tipus d’IVA), se li està reduint el seu benestar, cosa que normalment no passarà en la persona amb més possibilitats adquisitives.

L’articulista acaba amb aquestes frases: “Poll tax a la portuguesa. Posem les barbes a remullar”. Voldria no haver-me de creure aquesta advertència que ens alerta d’una possibilitat indesitjable, però..., es veuen tantes coses que un ja no sap què pensar. Cal tenir en compte que aquesta reforma portuguesa és a petició de la Unió Europea i del Fons Monetari Internacional per la concessió d’un préstec de 78.000 milions d’Euros durant els propers tres anys i així complir els tractes del pla de rescat.

No hi ha dubte que els impostos socialment més justos són els impostos directes i amb tipus progressius (calculats sobre els ingressos o patrimoni i analitzant les circumstàncies personals dels contribuents). En canvi els impostos indirectes (aquells que es paguen sobre el consum, amb tipus iguals per a tothom, sense analitzar les circumstàncies personals dels contribuents), són els tributs més injustos des del punt de vista social.

En aquest sentit ja he dit altres vegades que l’IVA (impost indirecte, per excel•lència) és una sortida interessant pels governs dels estats, però poc sensibles a la justícia social. Tot i que també he comentat el contingut antisocial de certes reformes de l’impost directe per excel•lència de l’Estat espanyol que és l’IRPF.

Així doncs, caldrà estar alerta de com se n’en surt l’Estat espanyol d’aquesta crítica situació que, gairebé com sempre, se sol resoldre per la via dels impostos.

Finalment i sense sortir del tema impositiu, voldria fer un comentari positiu a la mesura, encara que “excepcional i temporal”, adoptada pel Govern espanyol de rebaixar del 8% al 4% la quota de l’IVA per a l’adquisició d’habitatges de nova construcció. En aquest cas he d’alabar la decisió del Govern de l’estat. Esperem que aquesta decisió contribueixi, encara que sigui mínimament a rebaixar l’estoc d’habitatges nous.

FINALMENT TENIM LA LLEI DE REFORMA DE PENSIONS

2011-08-19T12:00:00.010+02:00

Per descomptat que no és pas cap sorpresa ni cap notícia, l’aprovació i el contingut de la llei sobre la reforma de pensions. És des de començaments d’aquest any que s’està debatent i tramitant aquesta llei i finalment ha estat aprovada i promulgada el passat dia 2 d’agost. En aquest cas, per ja previst el seu contingut, no es pot titllar d’haver perseguit l’efecte sorpresa, com possiblement si s’haurà perseguit en els canvis efectuats en el pagament de la RMI.
Sense entrar a analitzar la bondat o no d’aquesta llei d’actualització, adequació i modernització del sistema de Seguretat Social, finalment s’han aprovat unes reformes que sense vulnerar els acords presos en els anomenats pactes de Toledo feia ja molt de temps que es venia comentant la necessitat d’efectuar reformes en el sistema de pensions de la Seguretat Social.
Una de les coses que sí cal celebrar és l’aplicació gradual de les reformes introduïdes en la llei, de tal manera que, encara que sigui un tema ja sabut, les modificacions més importants i que més han impactat en el coneixement general de la gent són:
* L’elevació de l’edat de jubilació als 67 anys, mesura que s’aplicarà gradualment a partir de l’any 2013 fins arribar a l’any 2027 que tindrà plena aplicació, llevat de les persones que tinguin la vida laboral complerta, entenent amb aquest concepte aquelles persones que hagin cotitzat durant 38 anys i mig, les quals podran sol•licitar la prestació de jubilació als 65 anys com fins ara.
* L’altre tema estrella de la reforma és l’augment de 15 a 25 el nombre d’anys amb els quals es calcula la pensió, mesura que també entrarà en vigor l’any 2013 i que la seva plena aplicació culminarà l’any 2022.
He dit que cal celebrar l’aplicació gradual de les reformes, perquè fins a publicació de l’avantprojecte, no tothom tenia prou clar que fos així, per més que en una tècnica legislativa justa i acurada no podia ser d’una altra manera. Ho dic per l’anècdota que em permeto explicar a continuació:
Era encara no fa un any, abans de publicar-se l’avantprojecte, que en una conversa esporàdica, durant l’àpat d’una festa de casament, jo vaig fer els comentaris del que ara s’ha aprovat i que em semblava que podia ser el contingut de la reforma, però que de qualsevol manera, fos quin fos el aquest contingut, s’havia d’aplicar de forma gradual, encara que fos a través de normes transitòries en la llei. Acabat de fer aquest comentari, una persona companya de taula, que es va identificar com a persona que ocupava un càrrec important en l’Oficina provincial de l’Institut Nacional de la Seguretat Social, la qual jo no coneixia, em va interpel•lar dient-me: Com t’atreveixes a fer afirmacions tant contundents? Jo vaig contestar que en una tècnica legislativa correcte, per donar seguretat jurídica a la norma i per no contravenir les expectatives de dret, no podia ser que qualsevol que fos el contingut de la reforma, si era contraria als interessos dels ciutadans, no es podia aplicar de forma immediata. Tot seguit, aquesta persona amb importants coneixements jurídics, em va contestar amb una altra pregunta d’alt contingut retòric: Hauries dit mai que als funcionaris se’ns rebaixaria el sou en un 5%? Naturalment la pregunta em va deixar descol•locat i totalment fora de joc, de tal manera que la conversa va continuar més en discussions de tècniques jurídico-lesgislatives que no pas en la meva afirmació categòrica de com s’aplicaria la futura norma.
Sigui com sigui, la reforma ha estat aprovada adequadament, seguint tots els tràmits corresponents a una llei ordinària i ara el que ens cal als ciutadans, és estar atents a aquelles modificacions que particularment ens afectin.

PLE TRANSCENDENTAL AMB ANÈCDOTES

2011-08-03T10:44:00.003+02:00

Dimarts passat dia 27 de juliol es va celebrar el primer Ple Ordinari de la nova legislatura municipal de Sarrià de Ter, en el qual es va debatre un tema transcendental pel futur de Sarrià de Ter, que no va estar exempt d’anècdotes, alguna de les quals no em resisteixo a comentar, tot i que no deixaré de donar la meva opinió sobre la qüestió de fons que és la modificació del Camp de Futbol de la Rasa, deixant en suspens la construcció de l’Auditori.

Les qüestions més anecdòtiques són l’absència en el Ple de l’Alcalde President, havent delegat les seves funcions en la Primera Tinent d’Alcalde, la qual no va fer cap referència en el Ple de la falta d’assistència, justificada o no, del titular. Tot i que no deixa de ser anecdòtic i també curiós que la presidenta accidental verbalitzés l’aprovació per unanimitat un dels temes que en realitat ho fou per majoria absoluta, l’altre fet anecdòtic és la presència de la resta de regidors, tenint en compte que els altres regidors que participaren foren en Raimon, en Josep, en Jordi, el senyor Roger Casero i el senyor Marc Marquès (ho cito tal com es va dir en el Ple). Així doncs què passa, que el Consistori de Sarrià de Ter està format per una colla d’amics i dos senyors? Ja sé que és pura anècdota, però a vegades les formes també indiquen qui és qui i per tan, també són importants.

• Anant a la qüestió de fons que és la construcció del Camp de Futbol i la utilització de la subvenció del PUOSC (Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya) que concedeix la Generalitat, hi hauria molts comentaris a fer però, com que d’ocasions no en faltaran, ara em limitaré a fer-hi una petita referència amb alguns punts que considero transcendentals:

• En l’anterior equip de govern havíem convingut que la propera subvenció quinquennal del PUOSC es destinaria a la construcció de l’Auditori i així ho havíem promès al Consell Comarcal per coordinar-ne l’ús compartit. La destinació d’aquesta subvenció a la construcció del nou camp de futbol, no només posa en dubte la construcció de l’Auditori a curt o mig termini, sinó que a més es visualitza com a permanent la ubicació de la instal•lació esportiva.

• Vol dir això que estem en contra de la construcció d’un camp de futbol en condicions reglamentàries? No, tot el contrari, el que des del grup de Convergència i Unió es defensa és precisament la construcció definitiva d’un nou camp de futbol en el sector del Pla de Dalt, tocant al de La Rasa i mancomunat amb el municipi de Sant Julià. Això faria menys costosa la inversió i el seu manteniment, garantint una instal•lació com cal i, per descomptat, definitiva.

• Com es pot entendre una inversió de 600.000 € en un arranjament provisional? El mateix tinent d’alcalde i regidor d’esports, Sr. Jordi Paretas, va reconèixer que la millora era provisional i que s’estava en converses amb l’Ajuntament de Sant Julià per mancomunar la instal•lació amb el municipi veí.

• No és cert que les gestions per poder construir el camp de futbol al Pla de Dalt han de durar 10 anys. Això no és mes que una manera de dir que cal gestionar un pla parcial, arribar a acords amb els propietaris i amb l’Ajuntament veí, però ja fa quatre anys que es deia que calien deu anys (ja serien 14), sense que s’hagi fet res de positiu per aconseguir l’objectiu, que insisteixo, si hi ha voluntat política és possible aconseguir-ho amb molt menys temps.

Així doncs, cal treballar bé aquest tema i no malbaratar diners per una obra provisional, deixant enrere la construcció de l’Auditori i un camp d’esports definitiu, instal•lacions que tots anhelem.

FITA I LA SAGRADA FAMÍLIA

2011-06-24T13:03:00.006+02:00

A partir de 1874 l’Associació Espiritual de Devots de Sant Josep fundada l’any 1866 per Josep Maria Bocabella i Verdaguer, promou la construcció d’un temple expiatori[i] dedicat a la Sagrada Família i gràcies a diversos donatius compra una parcel·la de terreny de 12.800 m2 entre els carrers Marina, Provença, Sardenya i Mallorca de Barcelona per construir-hi el temple. La diada de Sant Josep de 1882 es col·loca la primera pedra de la construcció del temple en un acte solemne presidit pel bisbe de Barcelona, Josep Urquinaona, començant la construcció de la cripta segons el disseny i direcció de l’arquitecte Francisco de Paula del Villar i Lozano, essent posteriorment substituït per Antoni Gaudí.
A partir de 1914, Antoni Gaudí passa a dedicar-se exclusivament a la construcció del Temple, dedicant-hi absolutament tota la seva vida, fixant la seva residència en un espai integrat a l’obra, al costat de l’absis, fins la resta de la seva vida que acabà de forma tràgica el 10 de juny de 1926, en ser atropellat per un tramvia.
Malgrat el malaguanyat traspàs de l’arquitecte, tot i que a un ritme molt més lent, l’obra continua amb el mateix esperit impulsat per Gaudí, essent els seus col·laboradors qui s’encarreguen de la direcció. Després del parèntesi de la guerra civil, es reprèn l’obra sota la direcció del col·laborador de Gaudí, Francesc de Paula Quintana i Vidal qui també s’encarrega de la restauració de la cripta que fou cremada en aquest període.
Altres moments rellevants en la històrica construcció del Temple són:
· La de l’any 1952 que amb la celebració del XXXV Congrés Eucarístic Internacional a Barcelona s’hi celebren molts actes que esperonen a l’Ajuntament de Barcelona a dedicar-hi esforços.
· L’any 1955 amb l’inici d’una capta que encara perdura.
· L’any 1958 amb la col·locació del conjunt escultòric de la Façana del Naixement.
· La inclusió de l’escultor Josep Maria Subirachs, l’any 1986 fins els nostres dies per realitzar l’obra escultòrica de la Façana de la Passió.
· Els anys 2000, 2001, 2002, 2006 i 2008 amb la construcció de les voltes de la nau central i els fonaments de la Glòria, els Finestrals centrals i de la façana de la Passió, la col·locació de l’escultura de l’Ascensió, la construcció de la cantaria de la façana de la Glòria, la construcció de les columnes i les làmpades dels quatre evangelistes.
· Fins al 7 de novembre de 2010 que pel Sant Pare Benet XVI el Temple va ser solemnement dedicat a Basílica com a lloc sagrat obert al culte.
És en aquest darrer període que el nostre benvolgut escultor Domènec Fita ha intervingut en l’embelliment d’aquest majestuós Temple amb la construcció del paviment de l’entrada de la Passió, amb la representació de l’entrada a Jerusalem, treball d’unes dimensions de 17m. de llargada per 10 d’amplada, de forma irregular, construït amb plaques de pòrfir de 60x60 i en les quals s’hi pot veure dibuixat a Jesús amb el burret, plantes, noies i homes amb mostra d’alegria i amb rams a les mans, l’arquitectura de Jerusalem i més gent estenent mantells a terra, amb rams aclamant Jesús sobre el pollí, i amb diverses inscripcions que il·lustren els dibuixos.
A les quatre columnes del creuer de la nau principal, en Fita hi ha construït sengles làmpades en formes ovoides, dedicades als evangelistes Marc, Lluc, Mateu i Joan.
Finalment, a la part Est de la Façana de la Passió, s’hi poden veure dues escultures de l’artista Domènec Fita, representant a Sant Pere i a Sant Antoni Maria Claret.
Realment la Sagrada Família és un conjunt artístic digne de visitar i ens sentim orgullosos de què el nostre compatriota i sarrianenc de tants anys, sigui un dels coautors d’aquesta meravellosa obra. Així doncs, no ens oblidem de fer justícia al nostre Domènech Fita, que té obra en llocs tan emblemàtics per a Catalunya com són La Sagrada Família i també a Montserrat, la Catedral de Girona i innumerables espais públics de Girona i Catalunya. Busquem-li doncs, el lloc més adequat per l’obra que ell mateix ha construït per Sarrià de Ter.
[i] Que serveix per expiar (restaurar o reparar una falta comesa en les relacions entre l’home i la divinitat)

BONA GESTIÓ A SARRIÀ DE TER

2011-06-13T12:00:00.009+02:00

El passat dijous dia 9 vaig llegir al Punt Diari i al Diari de Girona una carta tramesa per l’amic i veí Francesc Riera, la qual em vaig disposar a contestar, però, fent cas de la dita que “abans de contestar s’ha de comptar a deu”, vaig decidir no enviar la meva carta.
Malgrat això, penso que no és just que només per moderació i prudència es deixin de matisar les manifestacions dels companys adversaris que tot intentant no faltar a la veritat, aquesta s’oculta de forma evident, la carta que no he enviat als diaris deia així:

L’amic Francesc Riera encerta quan diu que com a resultat de les eleccions municipals de l’any 2007, i a conseqüència d’un pacte entre partits, a Sarrià de Ter es va formar el govern municipal.
Ara bé, és si més no paradoxal que l’amic Francesc, component de les llistes electorals d’ERC, digui públicament a través d’aquest diari, que el “seu grup ha recollit el fruit de tot el que aquí ha passat, veient recompensat el seu treball amb una majoria absoluta”.
Moltes vegades, el resultat d’unes eleccions no és només la recompensa al treball realitzat per una part del govern, sinó a qui millor ha sabut vendre aquest treball fet.
A banda d’aquest treball realitzat també pel grup de CiU al govern municipal de Sarrià de Ter, d’una altra cosa sí que n’estic satisfet, és de la lleialtat que sempre ha professat el nostre grup als socis de govern. En canvi, el material editat i utilitzat per ERC durant la pre-campanya i campanya no ha estat gens sensible a aquesta realitat i pel que veig continua en la mateixa línia a través d’aquest escrit de l’amic Francesc..
No obstant, això no treu legitimitat als resultats, pels quals reitero a la meva felicitació.
Lluís Aymerich i Viñals

Amic Francesc, companys d’ERC, i veïns i veïnes de Sarrià de Ter, sapigueu que els vuit anys passats, quatre a l’oposició i quatre al govern, juntament amb els companys en Jordi Costa i la Dolly Grau, han estat en la plena i única consciència de servir al poble i no per obtenir-ne vots a canvi. Per tant alguna cosa (per no dir moltes) hi tenim a veure en la feina feta.

CONFESSIÓ DE FEBLESA

2011-03-31T21:17:00.002+02:00

Estic content de poder manifestar obertament la meva substitució en el lideratge del grup municipal de Convergència i Unió. Fa vuit anys que em varen confiar aquesta responsabilitat i ara, després d’aquest període se m’apleguen tots aquells sentiments que un dia havia somiat, però com sempre passa amb tots els somnis i sentiments, són tan difícils d’explicar que per més que t’hi esforcis mai aconsegueixes plasmar l’autenticitat de les teves emocions. Malgrat això, ni que tan sols sigui a tall de reflexió personal, deixeu-me manifestar que arribat a aquest punt, tinc la convicció que he fet tot allò que calia fer segons m’havia proposat. Ja sé que podia fer molt més i que potser moltes persones se senten decebudes amb la meva actuació d’ara i d’aquests vuit anys passats. A totes elles vull demanar-les-hi que tot i comprenent les meves decisions vulguin disculpar-les, concedint-me al mateix temps el dret a equivocar-me i a la meva voluntat de dedicar-me un xic més a la meva família (que prou s’ho mereix) i a la meva tranquil·litat personal. És evident que no sóc cap heroi ni com cap d’aquelles persones (tant admirades per tothom i per mi mateix) que dediquen, sense defalliment, tota la seva vida al servei dels altres. Precisament el meu positivisme i la meva feblesa fa que em doni per satisfet amb el que he fet durant els anys que, fins ara, Déu m’ha donat de vida. Ara podria entrar en el capítol d’agraïments als companys i companyes de la nostra formació política, als de l’equip de govern i empleats municipals, amb els quals hem compartit tants maldecaps, encara que també alguna alegria i als veïns i veïnes que amb el seu recolzament, queixes o suggeriments m’han esperonat a treballar cada dia més per contribuir en la construcció d’un poble millor; però no és pas encara hora de fer-ho perquè encara que sigui sense encapçalar la llista de CiU, jo estaré treballant i ajudant a tots els meus companys i pel què fa a l’Ajuntament, sense saber què pot passar en les properes eleccions del 22 de maig i per tant quines seran les persones que dirigiran l’Ajuntament durant els propers quatre anys, jo continuaré com a primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Sarrià de Ter fins el proper dia 11 de juny. Moltes gràcies a tothom

NO N’HI HA PROU AMB UN SOL CORREDOR PER TRAVESSAR GIRONA

2010-10-31T01:43:00.002+02:00

Durant les dues passades setmanes del mig del mes d’octubre, hem estat gaudint dels quinze dies de vacances que ens hem autoimposat com a necessàries per desconnectar de la vida quotidiana. Aprofitant un viatge de trobada de professionals en una determinada ciutat d’Espanya, hem pogut ampliar la nostra estada, fins a visitar i gaudir de llocs encantadors de la península Ibèrica i, efectivament, hem aconseguit aparcar momentàniament les cabòries de cada dia.

Tot i essent necessari aquest parèntesi dels afers de cada dia, en arribar, ens esperen tota la pila de diaris de les jornades, durant les quals hem estat voluntàriament desertats. No hi ha més remei que posar-se al dia i en començar a llegir els diaris locals, hi ha una notícia que m’interessa especialment, és una del dilluns dia 11 d’octubre que transcric literalment: “Un xoc d’un minibús a l’AP-7 causa cues quilomètriques” “L’accident, on no va haver-hi ferits de consideració, va obligar a tallar la calçada en direcció sud més de dues hores a Sarrià”

Només de llegir aquesta notícia vaig pensar immediatament quanta raó teníem i tenim els integrants de la plataforma “Salvem Sarrià” quan defensem que el trànsit que travessa Girona per carretera, ha de tenir clarament dos corredors:
· Un per l’Oest, que ja hi és (l’AP-7 que tan ens afecta i que amb tres carrils per banda seria més que suficient)
· I l’altra per l’Est, que també ja hi és (la variant de la N-II, que és molt perillosa i que hi cal una actuació seriosa, per evitar-ne aquesta perillositat)

Quan ja havia acabat de posar-me al corrent de tots els diaris, avui al matí, al llevar-me, em poso a llegir el Diari de Girona d’avui i em trobo amb una notícia igual o més trista que la primera (per la quantitat de ferits en l’accident), però adversa a l’anterior del dia 11 d’aquest mateix mes. És a dir: “Un accident entre dos cotxes i un camió fa tallar la variant de Girona” “El sinistre deixa tres persones ferides, una d’elles de caràcter greu, i provoca llargues retencions de vehicles a la zona”.

Aquí està la prova de la nostra raó: Si per travessar Girona per carretera no existeixen dos corredors: la de l’Est (l’N-II o A-2) i la de l’Oest (l’AP-7), quan ens trobem amb accidents de trànsit amb múltiple implicació de vehicles, com ha estat en els casos a què he fet referència, o d’altres successos o esdeveniments fortuïts, com ja ha passat en alguna ocasió (esvoranc a l’AP-7 a Viladasens), es produiran col·lapses que poden comportar conseqüències d’una magnitud insospitada. Així doncs, cal doble corredor per travessar Girona a fi de què quan, per les circumstàncies que sigui, es produeixi un col·lapse important, pugui ser desviat tot el transit cap a l’altra via.

La nostra preocupació no és només que els vuit carrils de l’AP-7 trinxen encara més el nostre municipi; que alguns veïns veuran enderrocar les cases que durant 50 anys han constituït el seu habitatge; que tot el municipi i principalment les cases més properes hauran de suportar les molèsties de la duplicació del trànsit; que veurem destrossat el nostre medi natural; estem també preocupats perquè si l’actual autopista ampliada a 8 carrils ha de fer les funcions de N-II i d’autopista de peatge, absorbint tot el trànsit que ha de travessar Girona de Nord a Sud i de Sud a Nord, què passarà quan es produeixi algun dels esdeveniments esmentats, a conseqüència del qual es col·lapsi la via? Si ens trobem en alguna d’aquestes situacions, no serem pas només els sarrianencs els perjudicats, seran també tots els veïns de la zona de Girona i rodalies i tots els usuaris de la infraestructura amb servei de doble funció.

Només faig menció d’això perquè totes aquelles persones que no essent sarrianenques comprenguin que els veïns de Sarrià de Ter no defensem només els nostres interessos més localistes, sinó que també pensem en el que aquesta decisió del govern estatal afecta a l’interès general.

ELS GOIGS

2010-09-22T17:59:00.004+02:00

Curiosa és la tradició del cant dels Goigs que ja està pràcticament perduda tot i que els feligresos de Sarrià de Dalt, en l’ofici solemne de la Festa Major, encara s’atreveixen a entonar sense haver consensuat prèviament quina és la musicalitat exacta, fins el punt que cadascú va per ell i entona la melodia segons la oïda que li resta a la memòria de quan era petit en aquest o altre poble.
En efecte, hem de parlar de tradició dels goigs, perquè si haguéssim de parlar de qualitat musical o de text, tots sabem que ens seria francament difícil. Tot i així és, si més no divertit, recordar la nostra infantesa amb el cant dels goigs i parant atenció en les seves lletres.
A Sarrià de Dalt es venera Sant Antoní com a patró de Sarrià de Dalt. La veritat és que no sé perquè Sarrià de Dalt va triar aquest personatge fill a França i predicador a Itàlia. En qualsevol cas, el que avui és només una tradició, estic convençut que no fa gaire anys el que sentien els nostres con vilatans era una autèntica devoció per Sant Antoní i que aquelles estrofes que cantaven les sentien en tota la seva plenitud, com ara aquesta mateixa:

“Eix poble de Sarrià de Dalt
us exulta per patró,
deslliureu-lo de tot mal,
sigueu-ne sa protecció;
sarrianenc que ha reclamat
ha trobat divins favors.
Antoní màrtir sagrat
Vetlleu pels pecadors”

Avui resulta certament graciós llegir (cantar) aquestes rimes, encara que lluny del que es pugui dir o pensar, cal tenir el màxim de respecte pels textos dels Goigs i a la devoció que els nostres predecessors o contemporanis han sentit o senten pels nostres sants patrons.

Una mica diferent és la tradició a la Parròquia de Nostra Senyora de la Misericòrdia de Sarrià de Baix. Que jo recordi i de ben segur que algú em podria contradir o explicar-nos-ho millor no existeix a Sarrià de Baix la tradició del cant dels Goigs, però segons sembla, el nostre actual rector, Mossèn Ricard Sarrà, està il•lusionat en la seva recuperació i ha aconseguit adaptar a Sarrià de Ter un text dels Goigs de Nostra Senyora de Misericòrdia engrescant als feligresos a cantar-los en la Missa Solemne de la Festa Major del dia 12. Aconseguirà que la Coral de Sarrià els pugui cantar en la Festa Major de l’any que ve amb versets tant propi d’uns Goigs com aquest?

Verge puig títol goseu
i nom d’amor i concòrdia,
amb ulls de misericòrdia,
vostres fills, mare, mireu

Que sigui por molts anys!

FELICITAT, SINÒNIM DE FER ALLÒ QUE MÉS T’AGRADA?

2010-08-16T21:03:00.006+02:00

“com més va, menys faig el que m’agrada i més m’agrada el que faig”

Sé que parlar de la felicitat és entrar en un terme, més que complicat i difícil, impossible d’arribar a la unanimitat de qualsevol conclusió. Tan és així que la inexistència de l’autèntica felicitat és generalment acceptada o si més no, que la felicitat és un estat impossible d’aconseguir.
No és pas la meva intenció entrar en el debat de l’existència o no de l’autèntica felicitat, ni tampoc posar en dubte o fer qüestió de les doctes afirmacions de plomes i veus altament autoritzades, però sí que m’atreveixo a donar una humil opinió, sense cap més valor ni pretensió que ser vàlida i aplicable per una situació personal.
És evident que tots tenim determinats interessos que contribueixen al gaudi personal, que en definitiva ens aproximen al concepte de felicitat. Són totes aquelles coses que diguem que ens agraden de fer.
Quan un és infant es queixa, es rebel·la i plora si no pot aconseguir allò que vol o que li agrada, amb la qual cosa demostra la seva infelicitat. Normalment, quan un es fa més gran aquesta queixa o rebel·lió s’esdevé en un simple enuig, també manifestació de la seva manca de felicitat. Però amb el pas dels anys un aprèn a no posseir tot allò que desitja ni poder fer tot allò que voldria fer.
Així doncs, el que cal és saber renunciar a tot allò que ens agradaria fer, però que per pròpies mancances, per clara impossibilitat o pel necessari exercici de la responsabilitat, no es pot assolir. En canvi, cal saber buscar el gaudi en aquelles qüestions que per no trair la pròpia llibertat hom té el deure moral d’acomplir.
Aquesta reflexió, és la que ens porta a una determinada forma de vida que ens aproxima a una certa benaurança i que jo, a tall de màxima, sintetitzo en aquesta frase:

“com més va, menys faig el que m’agrada i més m’agrada el que faig”.

LA FESTA DE CIU A SARRIÀ DE TER

2010-08-02T14:41:00.002+02:00

Els del grup municipal de Convergència i Unió, amb una gran tradició a Sarrià de Ter, hem volgut celebrar una festa entre amics i companys. Enguany és la segona vegada que ho celebrem en una nit d’estiu al Passeig del Riu. L’any passat va ser en el darrer cap de setmana d’agost i segurament per això i per coincidir amb la festa de l’Associació de Veïns de Sarrià de Baix, vàrem tenir una assistència mes aviat minsa. És per això i per coincidir amb la revetlla de Sant Jaume, que vàrem pensar que seria una data més encertada. En efecte, els fets ho corroboren: enguany hem doblat l’assistència tot i que la festa ha estat igualment entranyable i satisfactòria malgrat haver variat el menú, però amb la mateixa empresa de càtering i el conjunt que amenitzava l’acte. Tan el duet “Voratuna” de l’any passat com el “Duo Jazmin” d’enguany, varen saber captar l’atenció dels assistents i entre tots passàrem una nit fresca i agradable a la vora del Ter.
És evident que mai s’encerta per a tothom. Hi havia gent que celebrava el seu Sant (Sant Jaume, Santa Cristina, Sant Joaquim i Santa Anna) o d’altres alguna Festa Major (Salt, Fornells de La Selva, Campdurà, Sant Jaume de Llierca...), però tot i així crec que és molt més encertada la data de la revetlla de Sant Jaume que no pas la del darrer cap de setmana d’agost (que molta gent es troba fora de Sarrià). Per cert, parlant de la revetlla de Sant Jaume, permeteu-me que tingui un breu record per en Jaume Xifra que ens deixà el dia 1 de gener de 2005). Ell sempre celebrava aquesta revetlla del seu Sant a la Placeta del Passatge la Font de Sarrià de Dalt. Jaume, vàrem pensar molt en tu.
A l’acte a més d’alguns regidors de Sant Julià de Ramis, Vilablareix i Flaçà (en Miquel Terràdez, que també és Conseller Comarcal), també hi assistí la Rosa Núria Alexandre que és Senadora pel grup de Convergència i Unió i que ens dirigí unes paraules encoratjadores per als sarrianencs i pel grup de CiU, malgrat les dificultats d’haver de negociar amb les promeses incomplertes del govern estatal, personalitzant-ho amb el seu propi president.
En qualsevol cas fou una vetllada fresca, distesa i divertida que esperem poder-hi tornar els propers anys.

APRENENTATGE AL LLARG DE TOTA LA VIDA

2010-07-19T19:32:00.002+02:00

Sarrià de Ter és un municipi amb gran tradició en l’educació d’adults i n’és la Rosa Maria Falgàs la seva principal artífex, però no només en la formació d’adults a Sarrià, sinó en tot el nostre país; ella va ser la fundadora de l’Associació catalana per a l’educació, la formació i la recerca (ACEFIR) de gran prestigi en tot Europa, havent participat i organitzat infinitat d’activitats i jornades en tota la geografia europea.
Enguany, com una activitat més de tantes com ens tenen acostumats, es comprometeren a organitzar unes jornades europees amb l’objectiu principal d’oferir als responsables municipals una visió àmplia de què s’entén per formació d’adults a diferents indrets de la Unió Europea.
ACEFIR com organitzadora de les jornades i comptant amb la promoció de la consultoria cultural “COCU” es posà en contacte amb l’Ajuntament de Sarrià de Ter, el qual s’oferí incondicionalment per acollir aquestes jornades, i efectivament “El Coro” era l’equipament municipal adequat per l’esdeveniment.
Durant les sessions dels dies 9, 13 i 14 d’aquest mes de juliol expertes en Formació d’Adults de Catalunya, Regne Unit i Holanda , desenvoluparen les següents ponències:
· La Formació d’Adults a Europa, Rosa Maria Falgàs.
· La Formació d’Adults al Regne Unit, Margaret Davey.
· La Formació d’Adults a Holanda, Lidwien Vos de Wael, i
· La responsabilitat municipal en els programes de formació d’adults. Què és un Pla Local d’Aprenentatge? Anna Ferri de la Diputació de Barcelona.
Tot i que l’assistència en nombre de persones no ha estat elevada, sí que ha existit una respectable representació dels nostres municipis (Vidreres, Castelló d’Empúries, Figueres, Riudellots de la Selva, Bescanó, Girona i Sarrià de Ter) i d’altres representants d’entitats i Centres relacionats amb la formació d’adults.
Ha estat una gran experiència i hem gaudit de les exposicions de persones expertes i coneixedores de la realitat del nostre país i d’Europa, havent aconseguit el que jo sempre dic que han d’aconseguir unes jornades com aquestes: crear preocupacions i inquietuds i desvetllar interès per millorar l’statu quo. En aquest sentit s’han recollit idees i possibilitats perfectament aplicables en els nostres municipis, malgrat les dificultats de finançament, tot i poder constatar que en el nostre poble estem anant pel bon camí en aquests temes.

“SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM”

2010-07-06T13:54:00.003+02:00

Penso que ja s’ha dit i escrit tot sobre la sentència, encara no llegida, del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. La indignació que ha provocat aquesta sentencia és generalitzada i comprensible, sobretot si es té en compte que l’Estatut, com a la norma bàsica de Catalunya, aprovada pel nostre Parlament, pel Congreso de los Diputados i refrendat pel poble català, ha estat invalidat per un tribunal constituït per 10 persones, encara que aquest se’n digui Tribunal Constitucional i que aquestes 10 persones siguin juristes de reconeguda competència professional, però al cap i a la fi, en la seva majoria persones proposades per organismes representatius de l’Estat que, en definitiva ho són dels partits polítics (4 membres proposats pel Congreso de los Diputados, 4 pel Senado, 2 pel Gobierno del Estado i 2 pel Consejo General del Poder Judicial). És a dir, un tribunal més polític que jurisdiccional.
Davant de tot aquest desori, ens queden moltes preocupacions i interrogants que de ben segur seran transcendentals per al nostre país: A on queda l’Estat de Dret i la sobirania del poble que proclama la Constitució?
Evidentment, no és només això el que preocupa, també portarà molta cua i de conseqüències imprevisibles la declaració d’inconstitucionalitat del terme “nació” i a la “realitat nacional de Catalunya”, de la referència a “l’ús preferent del català a les administracions públiques” i als principis relacionats amb el poder judicial a Catalunya, amb la figura del síndic de greuges, amb el model de caixes d’estalvi...
Per altra banda és molt preocupant que en el redactat de la ponència es repeteixi (fins a vuit vegades) l’expressió de “la unidad indisoluble de España”. No us recorda a l’antiga declaració franquista de “España una, grande i libre”?
Insisteixo en la meva manifestació del principi que, jo no puc aportar nous arguments als ja tan repetits, des del passat dia 28 en que es va conèixer la sentència. Tots els mitjans i els més prestigiosos creadors d’opinió ja hi ha dit la seva i els que els hem seguit estem ja saciats dels seus savis raonaments.
Per tant, com que la meva humil aportació, a part de poc erudita, seria repetitiva, vull deixar clara la meva adhesió a la indignació generalitzada pel resultat final de la sentència del Constitucional (tot i que, d’alguna manera, més o menys previst). És per això que animo a tothom a acudir a la manifestació del proper dia 10 a Barcelona i als sarrianencs i sarrianenques, que ho desitgin, a utilitzar el mitjà de transport col·lectiu que la Plataforma “SARRIA DE TER DECIDEIX” ens posa a disposició, recordant que els usuaris d’aquest sistema encara podrem arribar a temps al programat sopar de la ràdio que com cada any se celebrarà a la Plaça Emília Xargay.

EL BLOG: DIARI PERSONAL O EINA DE COMUNICACIÓ

2010-05-12T19:17:00.002+02:00

No sóc gaire prolífic en escriure, ho reconec, però penso, com ja deia en el meu primer escrit d’aquest blog, que no l’utilitzaré per descarregar totes les meves sensacions, preocupacions, angoixes i alegries fent-ne el meu diari personal, malgrat l’etimologia de la paraula. Tampoc penso aprofitar aquest espai, com potser alguns pretenen, per alimentar diàlegs unidireccionals i provocadors. El que sí penso utilitzar-lo, és per donar informació d’alguns aspectes potser no prou coneguts o que jo, modestament, penso interessants per les persones que em segueixen. Ah! això sí però, vull donar les gràcies a totes les persones que em llegiu i que, estigueu o no d’acord amb mi, ho manifesteu amb honradesa, consideració i respecte.
Pel que fa a les tasques municipals, he de dir que estem treballant a gust fent tot allò que creiem necessari i beneficiós pel nostre poble.

LA NOSTRA DANSA: LA SARDANA

Dins de les activitats de la gent gran, recentment hem acabat els cursos de perfeccionament i aprenentatge de ballar sardanes dels dilluns a 2/4 de 6 de la tarda, el qual ha sigut no només molt divertit sinó també profitós, perquè alguns que no en sabien n’han après, d’altres han perfeccionat puntejant la nostra dansa i entre tots hem aconseguit comptar i repartir la sardana pel sistema selvatà. El mateix ha passat amb el curs dels dijous al vespre adreçat a tothom i molt ben conduït per en Lluís Cañigueral i la Rosa Julià. Tots i totes esperem amb deler el XXXVIII Homenatge a la Vellesa per posar en pràctica el nostre aprenentatge al só directe de la Cobla. Tenim previst tornar a començar el proper curs i desitgem poder comptar amb molta gent interessada per fer de Sarrià de Ter un poble íntegrament sardanista. Visca la nostra dansa!
Aquesta és una d’aquelles activitats no imprescindibles, però necessària pel gaudi personal de moltes persones i també necessària per la cultura sarrianenca i catalana.

LA DONA I L’ESCOLA DE MARES I PARES

L’Escola de mares i pares és una altra de les activitats que ha estat promoguda per l’Ajuntament a través del Consell Escolar Municipal i que creiem transcendental per a l’educació dels nostres nois i noies. És molt important reconèixer que ningú neix ensenyat i que l’educació dels nostres fills s’ho val en escreix. Estem parlant d’escola de pares i mares i no només d’escola de mares. Dic això perquè val la pena fer una senzilla reflexió sobre aquest tema i les tasques que habitualment -gairebé sense plantejar-s’ho- tothom atribueix a la mare: tenir cura dels fills i la seva educació... En aquest aspecte és molt interessant l’exposició que en fa la nostra conciutadana Montserrat Jiménez Sureda, professora d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona en un article titulat “La dona en l’esfera laboral al llarg de la història” i publicat a la revista “Manuscrits-27” del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB, en el qual analitza les diverses esferes laborals en què s’han enquadrat les dones a Occident i els mites associats a elles que perduren encara en el moment present i com diu ella en el seu article “...com si pensessin (les dones) que la seva mateixa condició genèrica ja els hi assegura uns coneixements bàsics...”
Enhorabona Montserrat! El trobo un article excel·lent i molt ben treballat. Des d’aquí recomanaria a tothom la seva lectura, a fi de què tots els homes i totes les dones prenguem consciència de la necessitat d’eliminar i canviar aquests mites atribuïts a la condició genèrica femenina.

EIXUGAMORROS

2010-04-02T21:43:00.007+02:00

Estic content de poder dir que el passat dia 27 de març va tenir lloc la sessió de la meva investidura com a confrare “Eixugamorros”. No es tracta pas de cap mèrit personal ni de cap reconeixement d’alguna especial virtut personal; és simplement la constatació de pertinença a un cercle d’amistats, en el qual m’hi he considerat sempre integrat i que té bàsicament els seus orígens en la pràctica de l’handbol de fa una cinquantena d’anys.

Com diu la pròpia pàgina web de la Confraria: “El mot "eixugamorros" pertany a la Confraria del mateix nom fundada per alguns jugadors de "balon mano" de l’extingida Associació de Veterans del handbol de Girona, que de tant en tant ens reunim per a compartir al voltant d'una bona taula, moments i records viscuts practicant aquest esport que un dia va ser la nostra passió”.

Aquesta nota no és, ni pretén ser, més que això: una nota per aquelles persones més properes que em llegeixen i sobretot una petita i modesta mostra d’homenatge a tots els companys “confrares eixugamorros” que han fet de l’amistat un dels valors més preuats de la pròpia essència. Felicitats i enhorabona pels vostres llargs anys d’existència com a “confraria”!

Si el Facebook és una gran eina, encara que virtual, per a fer amics i per relacionar-s’hi, la confraria Eixugamorros ho és per nodrir i enfortir aquelles amistats de tota la vida. Si la primera és profitosa per mantenir conversa amb aquelles persones que tu tries, en el moment que tries, la segona ho és per tenir contacte directe i d’una manera real i efectiva amb aquelles que d’alguna manera formen part de la teva vida. Jo diria que una “penya” a l’estil dels Eixugamorros és la versió antiga de l’actual Facebook, tot i que ambdues perfectament compatibles i de necessària subsistència per enconxar la tan valorada amistat.

Tan de bo que durant molts anys puguem gaudir plegats d’aquestes trobades per conrear l’amistat de tants anys, o com hauria dit el meu pare “Que per molts anys puguem fer semblants obres amb els mateixos manobres”.

Per a aquells lectors que vulguin conèixer més coses sobre la confraria poden entrar a la pàgina http://www.eixugamorros.com/

Moltes gràcies.

LA RENDIBILITAT SOCIAL I TAMBÉ ECONÒMICA DEL CENTRE DE VISITANTS DEL GIRONÈS

2010-03-23T00:39:00.002+01:00

En la imatge s’hi pot veure l’espai de la biblioteca en color verd, l’auditori en color groguenc i el Centre de Visitants del Gironès en color vermellós.

Com gairebé sempre, també aquest cap de setmana ens hem trobat en el dinar familiar; fins aquí res de nou; en les nostres converses se sol parlar de tot i no sempre ens posem d’acord, però hi ha coses tan evidents que és difícil crear debat i la conversa s’esdevé en tot un seguit de manifestacions en un mateix sentit que provoca cert l’avorriment de la xerramenta. Aquest passat cap de setmana, no sé si per trencar aquest esmentat avorriment, o si per crear una nova polèmica basada en unes paraules, diuen que escoltades a Girona, un dels contertulians m’interpel·la explicant-me que una persona amb un cert bagatge cultural va dir que a Sarrià de Ter s’havia retallat la biblioteca per cedir l’espai al Consell Comarcal del Gironès. Sembla mentida! vaig dir; no hi ha ningú de Sarrià que tingui realment aquesta confusió, el que passa és que hi ha persones tan perverses que són capaces de mentir intencionadament per confondre a la gent i aconseguir que surti malament allò que no està ideat per un mateix.
La veritat és que hi ha tantes coses per desmentir del què s’ha dit, que prefereixo deixar córrer els detalls, encara que sí vull fer algun aclariment, per aquelles persones que em puguin llegir que ja sé que no són moltes:
· La biblioteca continua amb el seu projecte íntegre i en breu serà ja una realitat. Cal recordar que la superfície del nou espai de la biblioteca (842,81 m2) és deu vegades més gran que l’actual, on hi haurà també l’espai suficient per al dipòsit de llibres.
· També es desenvoluparà l’auditori tal i com estava previst, amb una capacitat de 519,39 m2.
· Finalment, l’espai que restava pendent d’executar i sobre el qual no hi ha hagut mai cap mena de projecte, és el que, mitjançant un conveni amb el Consell Comarcal del Gironès i amb el finançament de la Unió Europea (fons FEDER), del propi Consell i d’altres administracions, es desenvoluparà el Centre de Visitants del Gironès que no només serà el pas obligat de tots els visitants de la comarca, sinó que a més posarà en valor el patrimoni natural, històric, cultural, artístic i social de Sarrià de Ter, cosa que de cap altra manera s’hauria pogut aconseguir.
A banda del gran benefici social que suposarà per Sarrià de Ter aquesta cessió d’ús, i que és pel que hem de vetllar des de l’Ajuntament, no podem oblidar en aquest cas, l’important benefici econòmic que també obtindrà Sarrià de Ter, perquè si entre el Consell Comarcal i d’altres administracions superiors s’inverteix en aquest espai la quantitat aproximada de 1.300.000€, a canvi de la cessió gratuïta d’un espai actualment valorat en 488.000€ (que no dos milions) per un termini de 20 anys la rendibilitat seria de 65.000€ anuals, suposant que en aquest termini el local equipat revertís a l’Ajuntament.

QUINA IL•LUSIÓ! NEVA. QUIN DALTABAIX!

2010-03-14T00:49:00.003+01:00

Dilluns, dia 8 de març. LA GRAN NEVADA.

Em llevo com cada dia a les 7 del matí, el primer que faig és guaitar per la finestra per veure quin temps fa, plovineja, però no neva. Havent-me escoltat les previsions del temps, pocs minuts després de les 8 truco al Consell Comarcal per veure si tenen presa alguna decisió respecte el transport escolar i sorprenentment em diuen que no hi cap modificació, també manifesta la seva sorpresa la pròpia directora, que des de casa seva ja veu quallar la neu. Cap a les 9 comença a nevar i gairebé simultàniament rebo una trucada segons la qual el Consell Comarcal ha decidit suspendre el transport escolar. Fem les trucades necessàries per repartir-nos els avisos a les parades (però els autocars ja havien sortit quan el Consell Comarcal havia donat l’ordre) i a l’arribar-hi la majoria de nens i nenes ja havien pujat als autobusos. Cap problema! Els autobusos arriben a l’escola sense cap incident, però no passa gaire temps quan l’escola rep ordres d’evacuar l’alumnat. Ens posem en funcionament per tal de que tots els nens i nenes arribin a mans de llurs pares, alguns directament des de l’escola i d’altres amb els autocars que varen ser immediatament mobilitzats, però sense les monitores acompanyants. Entre mestres, personal no docent i regidors fou improvisat l’acompanyament, per tal de lliurar els nens i nenes amb tota seguretat, o no podent ser així, agrupar-los a la Biblioteca i a la Sala del Patronat, tot llegint contes o fent qualsevol altra activitat per esperar que els pares els vagin a buscar. En total eren una cinquantena de nens i nenes i mentre alguns dels grans tenien cura de la mainada els altres intentàvem localitzar els pares. Amb tot això continuava nevant amb tota intensitat. Un cop controlada la situació en els baixos de l’ajuntament, varem intentar tornar a l’aparcament de l’escola per recollir els nostres vehicles, però a la pujada que ja acumulava un bon gruix de neu i començaven a caure arbres al mig de la carretera, vàrem haver d’acabar el recorregut a peu i en mig del temporal, deixant abandonat el cotxe d’un regidor. Finalment, a les tres de la tarda, un pare s’enduia els seus dos fills que ja eren els darrers. Estem contents de com es va fer l’evacuació de la nostra escola; en altres, es va patir molta més angoixa, l’Aniol ens arribava a casa a dos quarts de deu del vespre.
Aquest va ser el primer episodi, que en aquells moments semblava que havia de ser l’únic, però a la tarda es queda tot el poble sense llum, mentre la màquina ja començava a llevar la neu i entre tots intentàvem rescatar el cotxe del regidor i altres que estaven atrapats. Continua nevant. Al vespre després de requisar llanternes, llums de gas i espelmes per repartir-los entre tota la família, juntament amb la meva esposa, encara vàrem poder fer un recorregut per tot el poble, amb un gruix de neu considerable i arbres caiguts al mig dels carrers.

Dimarts, dia 9. LES PRIMERES CONSEQÜÈNCIES.

Tan bon punt començava a clarejar, la màquina ja estava en marxa per treure la neu dels carrers, així com el personal de les brigades municipals i els propis regidors per treure la neu de les voreres i escampar sal per tal de fondre el gel dels carrers. Tot el poble continuava sense llum, i per tant sense calefacció, ni tampoc telèfon. Poc a poc retornava el subministrament elèctric, però encara no per aquelles cases abonades a FECSA-ENDESA. Els intents de contactar amb la Companyia, la Generalitat i el Consell Comarcal, eren inútils o en el millor dels casos la resposta inexistent, ambigua o poc fiable. Els generadors eren sol·licitats a totes les entitats públiques i privades amb possibilitat de subministrar-los. Cal dir que el primer que aconseguírem fou el cedit per ADIF (empresa administradora d’infraestructures ferroviàries) que es col·locà al C.A.P. per poder atendre els casos més urgents. Ja a la tarda, alguns clients de FECSA recuperaven la corrent elèctrica, però encara restaven sense llum els sectors de Sarrià de Dalt, Pla de l’Horta, Pla dels Vinyers i algunes cases més. Tot i que s’havien netejat de neu i gel les instal·lacions del CEIP Montserrat, no va ser fins a les sis de la tarda que en veure que no es recuperava el subministrament elèctric, vàrem decidir que les classes del CEIP Montserrat havien de continuar suspeses.

Dimecres, dia 10. ELS EFECTES INESPERATS.

No es pot abaixar la guàrdia. No només continuen els problemes per la manca de llum, sinó que s’agreugen pel fet de ser el tercer dia. Es localitzen estufes de gas butà per poder escalfar algunes cases. Es col·loquen petits generadors (els que s’aconsegueixen) en algunes botigues de productes alimentaris frescos, per poder mantenir en funcionament les seves cambres frigorífiques i els congeladors; se n’instal·la un altra en el Centre Cívic La Cooperativa per poder atendre a la gent que tingui necessitat d’escalfor o de prendre alguna cosa calenta i no pugui aconseguir-ho a casa. La gent està molt molesta i cansada de tantes hores sense llum, ho comprenc, però pels improperis que ens hem d’escoltar, malgrat la nostra vetlla, jo diria que no tothom ho entén igual. El sentiment d’impotència que ens provoca aquesta situació incrementa l’estrès d’aquests darrers dies, però no és pas qüestió de relaxar-se, ans al contrari, es tracta de carregar-se d’energia i continuar treballant per cobrir les necessitats dels nostres conciutadans. Finalment, a primera hora de la tarda, gran sospir! Totes les cases recuperen l’energia elèctrica.

Dijous, dia 11. COMENCEM A VEURE-HI CLAR.

De mica en mica anem recuperant la normalitat: es reinicien les classes de l’Escola Montserrat, l’Escola Bressol continua funcionant amb normalitat, hi ha llum i calefacció a les cases... Tot i així, encara queden alguns sectors amb pilons de neu, així com voreres d’alguns carrers amb plaques de gel. No obstant, això no és motiu per deixar d’estar a l’aguait fins que no estigui tot en plena normalitat, i tot i així, sempre cal estar vigilant amb tots els sentits.

Divendres, dia 12. ENCARA NO S’HA ACABAT TOT.

S’acaben de netejar les voreres, es retiren arbres caiguts dels boscos, però quan ja semblava tot en ordre, a primera hora de la tarda, rebo la trucada d’un veí que té algunes branques d’arbres caiguts que dificulten el pas a la seva casa rural. Es disposa el necessari per resoldre el tema i en poques hores el camí queda totalment net i practicable.

Dissabte, dia 13. TRANQUILS, PERÒ NO TANT.

Ens disposem a fer dissabte, llevant-nos amb tranquil·litat i preparant les eines per les petites tasques casolanes de bricolatge. Quan són les 9 del matí, truca el telèfon per avisar que al Pla de l’Horta no tenen llum, noves corredisses, telefonades i recerca de generadors. Esbrinem que el tall de llum correspon a reparacions de les línies de FECSA-ENDESA que entenem necessàries, però que lamentem no haver estat avisats prèviament, la qual cosa hauria servit perquè tothom hagués estat previngut. Ens informen que cap a les dues de la tarda estaria restablert el subministrament, després de ser testimonis directes dels treballs amb tota la maquinària i helicòpters inclosos, podem comprovar amb satisfacció que, efectivament al voltant de les dues de la tarda s’ha recuperat el subministrament elèctric.
Realment han estat dies llargs i viscuts amb molta intensitat, amb molts maldecaps i preocupacions, però amb la satisfacció d’haver fet tot el possible i haver aconseguit donar als sarrianencs i sarrianenques tots aquells serveis que demanen i mereixen.

AHIR VA SER UN GRAN DIA

2010-03-03T18:08:00.009+01:00

Reconec que és complicat exercir el càrrec de regidor de qualsevol àrea i de qualsevol ajuntament. No em refereixo pas, malgrat a l’existència d’alguns elogis, al fet d’haver de suportar queixes i crítiques, les quals es poden considerar necessàries algunes, i normals i fins i tot previsibles d’altres. El lament de complicació, és pel fet de què després de dedicar-hi tots els esforços possibles, no sempre les coses surten com un voldria ni amb la puntualitat que un voldria. Les causes poden ser múltiples i diverses, des d’entrebancs burocràtics, gairebé inherents a les administracions, fins a dificultats tècniques imprevistes, passant per les estretors pressupostàries i contratemps inesperats.
Ahir vàrem començar el dia amb molt bones notícies que potser per algú tindran una importància relativa, però per a mi (ho confesso), com a primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, són d’una gran transcendència.
Efectivament, de bon matí al sortir de casa vaig poder veure i fotografiar la màquina anivelladora fent els treballs previs a l’asfaltatge del Carrer Sant Gaietà, una obra que jo mateix havia reclamat i treballat amb tècnics i constructors per poder-la executar. Aquest era l’únic tram de carrer urbà del poble que quedava sense asfaltar i finalment, juntament amb els meus veïns, ja no haurem de dir “anem a Sarrià”, n’hi haurà prou que diguem “anem al Carrer Major o a qualsevol altra”, així com tampoc caldrà fer esses per evadir les basses o arremangar-nos els pantalons per no sortir enfangats.
Continuant les meves tasques diàries i anar-me’n cap a Girona, vaig poder comprovar que per part de la Delegació Estatal de Carreteres també s’havien començat les tasques d’arranjament de l’esvoranc de l’Avinguda de França al Pont de la Riera de Xuncla. Aquesta era també una obra insistentment reclamada pels tècnics municipals, pel propi Alcalde i per mi mateix, recollint per descomptat, moltes demandes de veïns i veïnes de Sarrià.
En definitiva, en un Ajuntament com en qualsevol altre lloc, la vida està feta de petits moments bons i d’altres de no tan bons, però ahir va ser un d’aquells dies de gaudi personal en veure petites aspiracions complertes.

INCREÏBLE, PERÒ CERT; I L’AUTÈNTICA EXEL•LÈNCIA

2010-02-20T19:33:00.008+01:00

Fa pocs dies una companya em feia notar la inversemblant disposició publicada en el Butlletí Oficial de l’Estat, consistent en una Ordre signada per la Ministra de Sanitat i Política Social, segons la qual es disposava la inscripció de la “FUNDACION MARQUESA DE BALBOA ANCIANOS SOLITARIOS VENIDOS A MENOS (A.S.V.A.M.).

Sí, que ningú no se’n rigui, és absolutament cert i per descomptat també legítim la constitució de semblant Fundació però, convindreu amb mi que, si més no fa molta gràcia, veure publicat en el BOE una disposició d’aquesta condició.

Independentment de la personalitat de les Excel·lentíssimes Senyores que formen el Patronat de la Fundació, és divertit llegir els fins de la mateixa que, per no quedar-me amb la diversió jo sol i els companys que ho vàrem veure, em ve de gust fer-vos-en partícips. Diu textualment i em permetreu que no ho tradueixi:

Los fines de la Fundación consisten en: “atender y cuidar a pobres vergonzantes i ancianos solitarios venidos a menos, que vivan solos o en residencias que tienen deficientes condiciones de higiene y en donde, además les traten mal, atendiendo primero a las mujeres, y preferentemente a las que tuvieron una buena posición, con preferencia a las personas de la condició social que tuvo la extinta Excma. Sra. Marquesa de Balboa, que necesitan ayuda y no se atreven a soliciatarla o no la consiguen”

Abans de transcriure aquest paràgraf he parlat de diversió, però després de fer-ho penso que potser hauria d’haver parlat d’indignació. En qualsevol cas, no vull fer més comentaris i, sense més, que cadascú opini lliurament.

Però a banda d’això, sí que vull manifestar que l’excel·lència no radica precisament en el títol nobiliari d’aquestes persones patrones de tan distingida Fundació, sinó en el treball constant del dia a dia de moltes persones anònimes i desinteressades que dediquen tots els seus esforços a l’ajut als altres, vinguts o no a menys i també d’aquelles persones que dins la seva professió no escatimen temps a la recerca i a l’estudi per millorar i aportar valor afegit a la seva parcel·la professional.

No voldria pas ésser excessivament dispers, però parlant de la dedicació de determinades persones aportant valor afegit a la seva professió, em ve a la memòria l’excel·lent treball fet per la Sra. Mònica Singla, directora de la Escola Bressol Municipal de Sarrià de Ter “Confetti”, a la revista especialitzada en educació infantil anomenada “Guix d’Infantil”, en el qual destaca la importància de la llibertat de moviment per a l’assoliment de l’autonomia de l’infant, en aplicació de la teoria d’Emmi Pikler, segons el qual l’infant aprèn a aprendre.
Felicitats Mònica!

ELS IMPOSTOS COM A EINA ECONÒMICA

2010-02-15T20:38:00.002+01:00

Sembla mentida que tot un Govern de l’Estat espanyol ignori una normapositivo tan elemental i bàsica com és la de què per rehabilitar l’economia, que en aquests moments està tan malmesa, el què cal és rehabilitar el consum i per rehabilitar el consum el que cal és aconseguir uns preus assequibles que l’estimulin.
No vull pas entrar en quines polítiques econòmiques s’han de seguir per aconseguir un nivell de preus assequibles al consumidor de tal manera que incitin els ciutadans a consumir, però sí que m’atreveixo a dir clarament que apujar en dos punts l’IVA (previst pel proper mes de juliol), és precisament apujar el preu de tots els productes i serveis del mercat.
Dit això, és evident que la regulació dels impostos, és el millor mecanisme en mans dels governants per dirigir i controlar els comportaments econòmics dels ciutadans
El líder de CiU, Artur Mas, titllava “d’animalada” la pujada de l’IVA dient que “apujar un impost sobre el consum, en plena crisi econòmica, és el contrari del que s’hauria de fer”
Sense entrar en més valoracions, tot i reconèixer que la situació de crisi enconòmico-financera actual és molt complicada, un no acaba d’acceptar que pugui haver-hi altres elements que s’escapin d’aquesta evidència.
Oblidant-se d’estratègies i com a solució fàcil i immediata, potser els impostos indirectes; que són aquells que graven el consum de forma indiscriminada, sense valorar el grau de riquesa ni les circumstàncies personals del consumidor; són els que comporten menys complicacions per modificar-los i per tant, des d’aquest punt de vista no és d’estranyar aquesta puja de dos punts en el tipus general d l’IVA i d’un en el tipus reduït. No obstant cal recordar dues característiques importants d’aquest impost:
· Com s’ha dit abans, és un impost que el paguem tots els consumidors de forma indiscriminada i per tant, els preus dels productes i serveis es veuran incrementats de forma automàtica en aquests un o dos punts percentuals sobre els preus habituals. Per altra banda, coneixedors de, l’habitual i erròniament ben valorada, picardia del país, és d’esperar una injustificada inflació provocada per aquesta pujada de l’impost indirecte. Això portarà com a conseqüència inevitable la disminució del consum en general.
· Encara que sembli una bajanada, cal recordar que l’IVA (l’Impost sobre el Valor Afegit) és precisament aquell que grava el valor afegit (esforç de producció) de les coses, és a dir, el valor que s’afegeix a una cosa pel sol fet de passar per qualsevol de les etapes del cicle productiu, per l’esforç de producció (treball) que s’hi ha sumat.
Valor de consum = Valor de matèria prima + valor afegit (treball)
En definitiva tots acabem pagant l’impost sobre allò que d’alguna manera o altra nosaltres mateixos hem produït.
No negaré pas la justícia i idoneïtat de l’impost, el qual és mundialment utilitzat, però seguint els criteris de reconeguts economistes, sembla prou evident que per superar aquesta crisi, existeixen altres sistemes més adequats. Puc acceptar que políticament és complicat, però segons els experts la solució passa per una reforma laboral, en la qual s’abordi seriosament la contractació indefinida, el cost de l’acomiadament, reducció del cost de la seguretat social, el sistema de pensions...

S’HA ACABAT LA FESTA

2010-02-09T11:02:00.002+01:00

Normalment en trobar-te amb persones conegudes o no, s’inicia la conversa amb les paraules i frases tòpiques de sempre sobre el temps, el futbol, el programa de tele..., d’altres que tot i ser de situacions temporals, però que per la seva llarga durada i indesitjables ens semblen de sempre, com: la crisi, els impostos, la fallida de la Seguretat Social..., o d’altres temporals, com: jubilació als 67 anys, vacances escolars del mes de febrer, Vegueries, Cementiri nuclear...
Tot i ser paraules i frases tòpiques que aparentment només serveixen per introduir-te o mantenir una conversa, darrerament no n’hi ha cap que no inclogui o acabi amb una al·lusió a algun d’aquests temes d’actualitat.
En aquest sentit he de confessar que aquest ha estat per a mi un cap de setmana totalment atípic. He gaudit de la companyia dels meus nets i de la dedicació a ells, i amb tot això m’he passat les hores sense haver d’escoltar ni pronunciar cap de les paraules pertanyents a aquests conceptes embafadors. He gaudit jugant a pilota i amb tota mena de joguines, dibuixant i pintant, amb la representació teatral de “La princesa i la formiga” i amb la imaginació dels contes i dels infants.
Però, òbviament, sempre arriba el moment de tornar a la realitat quotidiana i aquest diumenge m’ha arribat amb el programa de TV3, imprescindible per a mi, “30 minuts”. El seu títol “S’ha acabat la festa” i l’anunci de què tractava de les dificultats econòmiques que actualment estant sofrint els ajuntaments, ha fet que em fos encara més indispensable l’audiència d’aquest programa.
En efecte, el programa palesava la situació crítica dels ajuntaments, amb l’explicació clara del catedràtic d’hisenda pública de la Universitat de Barcelona, Dr. Joaquim Solé Vilanova, segons el qual la causa d’aquest estat deficitari és la d’haver considerat com a ordinaris i permanents els ingressos dels impostos “d’Instal·lacions Construccions i Obres” i de les “Plus Vàlues de Terrenys de Naturalesa Urbana”, quan en realitat estaven totalment vinculats a la construcció immobiliària, visiblement ex orbitada aquests darrers anys, tal com deia en el mateix programa el Sr. Josep Isanta, alcalde de Pinós (320 habitants) que veient a venir la paralització immobiliària, calia fer reformes estructurals.
En qualsevol cas, el fet és que estem instal·lats en la línia descendent, no sé si gaire a prop del vèrtex inferior, però el que cal és no deixar de banda totes les altres qüestions que, malgrat tot, són les que hem de resoldre diàriament i que són necessàries per subsistir i continuar forjant aquesta nostra societat del benestar.
Davant d’aquest panorama, cal que siguem capaços de compaginar la crua realitat social que estem vivint i el gaudi familiar, però lluny de caure en el pessimisme, cal que deixem d’amoïnar-nos, aixequem els ànims, continuem esforçant-nos per millorar el nostre estat col·lectiu i continuem parlant de les jubilacions, les Vegueries, del calendari escolar...

MÉS SOBRE EL CENTRE VISITANTS DEL GIRONÈS A SARRIÀ DE TER

2010-01-26T00:23:00.003+01:00

Algú apel·lava a la meva condició d’advocat perquè expliqués les conseqüències legals per a Sarrià de Ter d’una cessió d’ús al Consell Comarcal del Gironès. Òbviament no cal ser advocat per saber-les. Per descomptat ho sap la persona que ho demana des del seu bloc, ho sap la persona que anònimament fa el comentari en el meu anterior comunicat i ho saben tots els sarrianencs i sarrianenques que no s’han deixat confondre pels comentaris perversos i demagògics, servidors de no sé quins interessos.
Malgrat tot, i malgrat l’obvietat, perquè no sigui dit que eludeixo explicar-ho, confirmo que la cessió temporal d’ús d’un determinat espai immobiliari, és efectivament això i no una alienació de patrimoni com sembla que volen fer creure els que fan servir paraules malintencionades i fins i tot insultants com: “confiscar” o “furtar (referit al Consell Comarcal) o “dilapidar” (referint-se a l’Ajuntament). Vegin si no el significat d’aquestes paraules segons el diccionari general de la llengua catalana:
“CONFISCAR”: Atribuir al fisc, en virtut d’un decret, sentencia, etc. béns que eren propietat d’algú.- Acaparar (quelcom) prenent-ho als altres.
“FURTAR”: Robar d’amagat, sense violència ni intimidació
“DILAPIDAR”: Dissipar (gastar-se els béns en despeses boges, excessives), els béns propis o els que hom té al seu càrrec amb despeses desordenades.
En aquest cas no és només una qüestió de jugar amb la semàntica de les paraules tal com li agrada a la persona que les utilitza i que ho deixa palès al intentar aclarir la utilització de la paraula “sinergia” o “hipotecava” referint-se al projecte que ens ocupa. Per cert, que hipoteca no és un préstec, sinó la garantia real, potser d’un préstec. Però és que tampoc és cert, millor dit, és totalment fals que en aquest cas se cedeixi la propietat “sine die” o a 99 anys com diu en el seu escrit.
De tota manera, per aquelles persones que ara els preocupa tant cedir temporalment una propietat per ubicar-hi un servei públic, cal recordar que no fa gaires anys l’Ajuntament de Sarrià ja va utilitzar aquesta fórmula amb la cessió dels terrenys per a la instal·lació de la deixalleria comarcal, tot i que el seu emplaçament també hauria estat ideal per a la instal·lació d’un equipament comercial. Tot i així, potser sí que l’Avinguda de França, on hi ha previst l’equipament del Consell Comarcal hauria estat millor emplaçament per un Schlecker. Menys mal que les persones del govern municipal actual no tenen tan arrelada aquesta visió comercial que tenen altres persones.
Finalment i referint-me a paraules i frases fetes, considerades per algú no massa aclaridores, voldria comentar que n’hi ha algunes que, malgrat estar carregades d’ironia, no aconsegueixen els objectius proposats i a un li pot passar de sortir a pescar i trobar ànecs, però a vegades hi ha ànecs que no es deixen caçar i peixos que piquen l’ham.

SARRIÀ: AIXÒ ÉS EL QUÈ SOM

2009-12-31T10:05:00.007+01:00

Sempre he dit que, ens agradi o no, Sarrià de Ter està enclavat en un espai geogràfic complicat que li reporta, com en totes les coses, avantatges i inconvenients. El que cal és saber aprofitar aquests avantatges i superar els inconvenients, tenint molt clar a on estem i què volem ser.

SARRIÀ TERRA DE PAS:

És cert i potser un inconvenient que el nostre enclavament geogràfic i la seva orografia comporta que hàgim de contribuir solidàriament amb la resta de la societat, cedint part del nostre territori pel pas de les infraestructures (Tren de Gran Velocitat, Carretera N-II, Autopista de peatge, gasoducte, línies elèctriques...), però també és cert que això no ha de comportar la pèrdua de la nostra identitat.
No és només ara, que Sarrià de Ter ofereix el seu territori com a terra de pas per a les modernes infrastructures, sempre ha estat així: la romana Via Augusta, el Camí de Sant Jaume i les restes trobades en el nostre municipi que palesen l’hospitalitat de la nostra gent.
Som un dels 27 municipis que forma la comarca del Gironès i per tant som i volem ser un més d’aquesta comarca, amb la nostra identitat, amb les nostres mancances i amb la nostra riquesa natural, paisatgística, cultural i industrial
El Consell Comarcal del Gironès vol oferir la comarca a l’exterior mitjançant l’eslògan “Gironès terra de passeig” (per la important quantitat de rutes senderistes que té marcades en el territori, algunes de les quals són a Sarrià), molt semblant, però perfectament compatible, amb el que utilitzem a Sarrià de Ter “Sarrià terra de pas”.

ÀREA URBANA DE GIRONA:

Seguint el fil del que deia al començament, una altra característica de la nostra ubicació és la proximitat a la Capital. Això és així i és com ho hem d’aprofitar. Lluny de ser la rebotiga o el dormitori de Girona, el que volem ser és l’aparador i tots els passos que s’estan fent van encaminats en aquest sentit: Hem aconseguit que en el nostre poble s’hi ubiqui la Facultat de Medicina (qui ho hauria imaginat fa pocs anys?). Ara mitjançant un conveni amb el Consell Comarcal del Gironès, disposarem d’un ampli espai dedicat a un Centre d’atenció al visitant que entre altres coses interessants de la comarca, oferirà els atractius turístics del nostre municipi: senders, paratges naturals idíl·lics, restes romanes...) També, entre la mostra dels oficis de la comarca, la fabricació del paper hi tindrà el seu espai. Vistos els serveis que s’oferiran, mantenint intacte el nostre patrimoni i sense necessitat d’invertir diners dels sarrianencs, de debò algú pot pensar o dir que això no és positiu pel nostre poble? A Sarrià mantenim tot el nostre patrimoni i allò que és nostre, sense cap cost per part dels veïns i veïnes, tindrà una utilitat local i comarcal, de la qual cosa ens en podrem sentir orgullosos tots els que formem aquest estimat Sarrià de Ter. És una gran notícia i és molt important el valor afegit que aconsegueix Sarrià, mitjançant aquest conveni amb el Consell Comarcal.

BON ANY NOU A TOTHOM!!!

2009-12-22T08:49:00.003+01:00

En nom propi i en el dels meus companys del grup de Convergència i Unió a l’equip de govern municipal, vull aprofitar aquest espai per desitjar a tothom unes
BONES FESTES DE NADAL I ANY NOU!

IMPOST DE SUCCESSIONS

2009-12-12T19:09:00.002+01:00

No és la primera vegada que parlo d’impostos des d’aquest espai. En les anteriors ocasions ho he fet d’impostos estatals, però en aquests moments és més d’actualitat parlar dE l’impost sobre successions i donacions que és un dels cedits a les Comunitats Autònomes i un dels més sensibles a la consciència dels catalans.

Ja fa molts anys que estem esperant una reforma d’aquest impost per acabar amb les injustícies i amb la confiscació dels nostres patrimonis, però fins ara, cap dels governs de la Generalitat ha abordat seriosament el problema. És curiós, però em dóna la impressió que tampoc ara s’està abordant amb seriositat.

M’explicaré: és cert que el PSC i ERC com a partits majoritaris del govern tripartit, semblen haver arribat a un acord per a la modificació de la llei, però vés per on, el tercer partit (ICV) no hi està d’acord. Conclusió: no hi ha modificació; amb la qual cosa Iniciativa se’n surt amb la seva i el govern s’estalvia de fer una rebaixa important que minvaria considerablement els seus ingressos.

Vistos els resultats obtinguts després de tota la moguda, no penseu que tot plegat podria ser una estratègia pactada, per quedar bé els uns i no haver de disminuir els ingressos?

Aquesta és, si voleu, una perversa anàlisi política, però per no pecar de frivolitat, voldria també fer-ne una anàlisi una mica més tècnica, encara que, per descomptat, no exhaustiva:

En totes les opinions que he llegit sobre aquest tema, algunes de persones molt qualificades i d’altres de no tant, s’hi aflora, encara que en diferent intensitat, certa dosi de demagògia. El missatge que queda per a molts dels lectors, és que actualment només s’escapen de pagar els rics i només acaben pagant l’impost aquelles persones amb petits patrimonis. Permeteu-me dir, segons la meva modesta opinió, que això no és exactament així. El que passa, i això sí que és cert, és que algunes persones amb patrimonis importants poden utilitzar la llei per afectar aquest seu patrimoni a una activitat empresarial, el qual en el moment de la successió podrà gaudir d’importants bonificacions (95%). Malgrat tot, cal tenir present que algunes d’aquestes solucions adoptades, ho poden ser en frau de llei (quan, emparant-se en una norma vigent, s’aconsegueixen resultats prohibits o no desitjats).

Per altra banda, vull recordar que aquelles persones que hereten l’habitatge habitual o l’empresa familiar, ja ara actualment gaudeixen del 95% de bonificació, amb condicions més avantatjoses a Catalunya que a la resta de l’Estat, segons normativa ja aprovada en temps del govern de CiU, i que la proposta pactada per PSC i ERC i que potser no reeixirà per manca de suport d’ICV, consistiria en una deducció general sobre la base total del patrimoni heretat de 125.000€ a partir de gener de 2010, de 312.500€ a partir de juliol de 2010 i de 500.000€ a partir de gener de 2011. Crec que aquesta proposta és d’una rebaixa insuficient, però que certament, per determinades economies seria molt benvinguda i tan de bo es pogués arribar a un acord positiu, tot i que celebraríem una modificació més generosa.

EL CRUCIFIX A LES ESCOLES CRISTIANES

2009-12-09T18:01:00.003+01:00

Independentment de la pràctica religiosa de les persones adultes del nostre país, que han rebut la seva educació ja en l’època democràtica, moltes varen ser educades en escoles cristianes perquè per convicció i coherència de llurs pares, varen fer aquesta elecció. Lògicament, aquestes escoles tenien i tenen el crucifix penjat a la paret i resaven abans de començar l’activitat escolar de cada dia. Personalment això em sembla el més natural del món i, de no haver estat així, penso que hauria sigut normal queixar-se a la direcció del col·legi per no actuar segons el que marcaven les directrius del seu ideari.
Però ara resulta que tenir el crucifix a l’aula suposa una violació dels drets dels pares a educar els seus fills segons les seves conviccions. Francament, permeteu-me que us digui que aquesta és una situació que em descol·loca totalment. Entenc perfectament que en l’escola pública no hi hagi cap mena de símbol religiós o patriòtic, perquè la gent és diversa com també ho és la seva ideologia i religió. Ara bé, pretendre que les escoles cristianes eliminin els símbols que identifiquen la seva existència, em sembla, com a mínim, tan autoritari com l’obligació d’exhibir-los, com passava en altres temps.
No reconeix la mateixa Constitució i la llei d’educació recentment aprovada, la llibertat d’ensenyament i el dret de mares i pares perquè els seus fills rebin la formació religiosa i moral que vagi d’acord amb llurs conviccions? Doncs essent així, aquelles persones que hagin escollit pels seus fills l’escola cristiana, no pot ser que es vegin privats dels símbols de la religió que professa la família.
Crec absolutament imprescindible que en un Estat social i democràtic de Dret, quedi garantida la llibertat d’ensenyament i per tant la de l’elecció del Centre, i si el centre que ha estat creat amb l’objectiu d’impartir un ensenyament religiós complementari al sistema educatiu regulat per les nostres lleis, se’l priva de mostrar els símbols de la seva religió, crec que es vulneren les normes fonamentals de la llibertat d’ensenyament, i de creació i elecció de centres.
Som els pares que ens pertoca escollir l’escola dels nostres fills, en funció de l’ideari, la línia professional, el compromís amb la societat i tantes altres qüestions que cadascú s’hagi marcat com a prioritats en la formació de llurs fills. Així doncs, si uns pares trien una determinada escola per la seva ideologia i pràctica religioses, estan en el dret d’exigir aquestes pràctiques i si per la interpretació de no sé quina jurisprudència s’arriba a la conclusió de què en les escoles cristianes s’han de suprimir els crucifixos a les aules, no seran d’estranyar les protestes generalitzades.

CENTENARI DEL DR. GARRIGA

2009-11-17T02:09:00.002+01:00

Emocionant! És l’adjectiu que primer se m’acut i que crec que és el més adequat per a l’acte d’homenatge al Dr. Garriga que es va celebrar diumenge al Centre Parroquial de Sarrià de Dalt.
Va ser un acte realment emotiu, però també de qualitat. Comptar amb una cobla com la Principal de la Bisbal no és una cosa que passi cada dia i gràcies a la Diputació de Girona que també vol commemorar el centenari de la Costa Brava s’ha pogut celebrar aquest acte entranyable.
No en va la Principal de la Bisbal és la Cobla Oficial de la Generalitat de Catalunya i posseïdora de la Creu de Sant Jordi. La Cobla ens va demostrar la seva qualitat i també la mestria i saber fer de tots els seus components, des del seu director, el mestre Francesc Cassú fins a tots i cada un dels instrumentistes. En ells vàrem poder observar la seva qualitat, fruit del treball, amor, ofici i concentració que aboquen en les seves interpretacions.
La matinal va ser coronada amb una excel·lent exhibició de la colla “Aires Gironins” del GEiEG amb la ballada de la sardana “El bruel de Pals”, magnífica composició obligada de fiscorns del mestre Emili Saló
Amb tots aquests components el nostre Ajuntament, en representació de tot el poble de Sarrià de Ter ha pogut celebrar aquest acte d’homenatge i reconeixement a la vida d’una persona centenària i dedicada a la ciència, a la cultura i a la tradició.
Sarrià de Ter està agraït al Dr. Josep Garriga per la seva dedicació a Sarrià de Ter en totes les seves facetes i per la seva generositat i la de la seva família en fer lliurament de la seva obra sardanística al poble de Sarrià de Ter, de la qual l’Ajuntament se’n fa dipositari.
Així mateix el poble de Sarrià de Ter ha d’estar i està agraït a la Cobla La Principal de La Bisbal, per haver fet l’esforç de treballar les partitures de les dues sardanes “Noces d’or” i “Adoració”, com a mostra de l’obra del Dr. Garriga, interpretades en aquest homenatge. Aquest treball de la Cobla consistent en la magnífica interpretació, de la qual tots en poguérem gaudir, comportava també la tasca prèvia d’escriure la partitura de direcció i les particel·les de cada instrument, treball que la Cobla també en va fer lliurament a Sarrià de Ter amb tota generositat.
Finalment, essent un dia de felicitacions, emocions i agraïments, des d’aquest meu petit i humil espai també vull desitjar un sentit “per molts anys, Dr. Garriga”

APRENDRE

2009-10-29T18:33:00.001+01:00

Per a mi sempre ha estat una màxima, la frase d’un vell professor universitari que deia “ens resta per viure tan, quan ens resta per saber” i en efecte, cal estar sempre disposat a aprendre; a aprendre dels grans, dels joves, dels petits, dels autèntics savis, dels considerats ignorants, dels intel·lectuals i dels analfabets, de les coses que ens envolten i del dia a dia... Analitzant la frase podríem arribar a la conclusió de què, en sentit contrari, quan ho sabem tot ja ens podem morir.

Amb això es constata que Sarrià de Ter és un poble saludable i que ens resta encara molta vida, tan en sentit col·lectiu com individual. Fixem-nos si no en l’activitat que diàriament es desenvolupa en el nostre poble.

Les nostres escoles, són pioneres en programes innovadors per fer que els nostres nens/es i nois/es tinguin un aprenentatge modern i complet en totes les facetes de la nostra vida (Escola Verda, Pla d’Autonomia de Centres. Escola Bressol. Escoles d’educació especial...)

Per altra banda tenim unes Associacions de Mares i Pares que no paren de treballar desinteressadament per contribuir a la formació dels nostres fills i filles. La seva col·laboració en l’educació és inestimable.

Des del Consell Escolar Municipal s’ha dissenyat l’Escola de Mares i Pares, amb la programació d’unes sessions que començaran el mes de novembre amb els dies 5 i 19 i acabaran el mes de març de l’any que ve. L’escola de Mares i Pares va dirigida a tots els veïns i veïnes de Sarrià de Ter i a tots els pares i mares de les escoles de Sarrià de Ter i Pont Major, enllaçant amb el programa de “Tertúlies Pedagògiques” de l’IES Narcís Xifra, amb una sessió matinal del dia 28 de novembre.

També es palesa la vitalitat i les ganes d’aprendre del nostre poble amb l’existència d’un gran nombre d’entitats culturals, esportives i de lleure que contínuament estan programant activitats on la gent hi participa activament.

Exemples que confirmen aquesta efervescència són múltiples i de tothom són coneguts, caldria analitzar detalladament les que es desenvolupen en el Centre Cívic La Cooperativa i en El Coro, i centrant-nos només en aquelles que tenen el clar objectiu de l’aprenentatge podem parlar de cursos i tallers de bijuteria, informàtica, idiomes, cuina, primers auxilis, maquillatge, arts plàstiques, hàbits saludables, manteniment de la memòria, estimulació cognitiva i altres.

Ara també i a petició de les pròpies persones usuàries del Coro, s’han inclòs uns cursos d’ensenyament de sardanes, els quals es desenvoluparan tots els dilluns a 2/4 de 6 de la tarda, fent diferents grups, en funció del nivell de coneixement de la ballada de la nostra dansa. En breu, es farà extensió d’aquests cursos a tothom que hi tingui interès i que per incompatibilitat d’horaris no pugui assistir a les sessions de tardes.

LA CULTURA MEXICANA I EL PAPER O LA SEVA DOLCESA

2009-10-11T21:11:00.002+02:00

Estem contents d’haver encertat en la decisió de centrar les XI Jornades del Paper en la cultura mexicana relacionada amb el paper.

Pensem que hem encertat perquè és una temàtica que ha donat molt de joc a la festa. Jo mateix me’n vaig adonar el mateix dissabte, unes estones abans de començar el primer acte de les jornades. La conferència sobre el paper i la cultura de Mèxic a la sala del Coro, pronunciada per la Dalí Muñoz Blanch, a banda d’explicar-nos els orígens i les motivacions de la utilització del paper en els actes culturals i festius de Mèxic, ens va mostrar de tal manera la seva tendresa, que els que l’escoltàrem vàrem quedar amb el cor robat de la seva sensibilitat i dolcesa.

No m’avergonyeixo de confessar que no conec Mèxic, tot i que us ben asseguro que deleixo per conèixer-lo i encara més ara que he tingut la oportunitat d’escoltar les explicacions d’una petita part de la seva cultura i sobretot de conèixer la delicadesa de la seva gent. Perquè, el diumenge, dia de la Fira, vàrem tenir l’oportunitat de compartir unes estones amb la mateixa Dalí Muñoz, l’Alejandra Hernández i els altres companys i companyes de l’Associació “Muchachamaca” i vàrem poder constatar que el caràcter mexicà t’afalaga de tal manera que en quedes totalment absorbit i embadalit.

També en aquesta edició de les Jornades del Paper, vàrem aprofitar per reconèixer públicament la feina feta per Ventura & Hosta, inaugurant l’exposició d’una mostra dels seus treballs en la Sala del Patronat. A proposta de l’Ajuntament de Sarrià de Ter, fa pocs dies que el Conseller de Universitats, Innovació i Empresa, Hble. Sr. Josep Huguet, va fer lliurament del Diploma de Mestre Artesà al Sr. David Ventura.

En David Ventura i la Neus Hosta, no són només mestres artesans reconeguts per la Generalitat, sinó que són, com tants altres expositors i talleristes de la nostra fira, uns autèntics artistes que utilitzen el paper com a matèria prima.

I a més a més de tot això, vull recordar que fins el dia 30 d’aquest més podrem gaudir i visitar l’esmentada exposició de Ventura & Hosta a la Sala del Patronat, però també la d’aquarel·les de “Francesc Bardallo” a la Sala del Carrer Petit i la del Centre Cívic la Cooperativa dels treballs de “Papel Picado” (art popular mexicà en paper) fets pels alumnes del CEIP Montserrat en uns tallers dirigits per aquesta encantadora gent de “Muchachamaca”.

Des d’ara estem treballant ja en les XII Jornades del Paper de l’any 2010, les quals esperem que siguin tan o més reeixides que aquestes XI i les anteriors, per perfeccionar la seva consolidació en l’àmbit de tot Catalunya.

MÉS SOBRE IMPOSTOS I... CONTINUA LA CONFUSSIÓ.

2009-10-05T19:25:00.002+02:00

El passat dia 31 de juliol jo mateix i en aquest mateix espai, feia crítica de la injusta tributació de les rendes de capital respecte de les rendes de treball, assenyalant que, en un determinat exemple amb els mateixos ingressos procedents de capital o de treball, el treballador pagava 823,90€ (137.000,- Ptes.) més que el rendista.

Per descomptat que és casual, però semblaria com si el legislador hagués llegit el meu comentari. Dic això perquè fa poques setmanes l’executiu espanyol ha anunciat que amb la Llei de Pressupostos de l’any que ve, modificaran la Llei d’IRPF per gravar més que fins ara les rendes de capital. Aplicant el mateix exemple a què faig referència i amb la modificació prevista, el rendista pagaria uns 826€ més que amb la llei actual. És a dir que, en aquest cas, pràcticament s’equipararia la tributació del rendista amb la del treballador.

Això es produeix perquè fins ara les rendes de l’estalvi estan gravades amb un tipus lineal del 18% i en el projecte de llei es preveu un increment i una certa progressivitat del tipus, de tal manera que per les rendes procedents de l’estalvi s’aplicarà un 19% als primers sis mil euros i un 21% a la resta.

Menys mal que alguna cosa es preveu fer per tal de corregir aquesta situació, tot i que a la meva manera de veure encara no és suficient (no veig perquè les rendes d’estalvi s’han de gravar de manera diferent a les altres rendes), doncs aquest sistema sempre comportarà tractaments diferents i potser injustos en alguns casos.

L’altra mesura que adopta l’actual govern de l’Estat és l’eliminació de la deducció dels 400€, la qual també em sembla encertada, ja que la considero injusta precisament per ser lineal i afectar només a les persones amb rendes suficients per poder ser deduïda aquesta quantitat. Penso que no dic res de massa si comento que l’efecte electoral que pretenia aquesta mesura ja el va fer i per tant ja no cal mantenir aquesta bonificació.

Finalment, comentar que el que sí em sembla totalment desafortunada és la decisió d’augmentar l’IVA en dos punts, de forma permanent a partir del mes de juliol de 2010, mesura que no afectarà només a les famílies i empreses sinó també a les administracions locals, la qual cosa pot suposar una disminució del consum per part dels ciutadans, agreujant la crisi econòmica que es pateix en aquests moments.

Si aquesta mesura l’analitzem des de la perspectiva institucional, és encara pitjor, doncs el fet que els ajuntaments no siguin subjectes passius d’IVA, fa que siguin considerats com consumidors finals i per tant no es puguin deduir les quotes suportades pels serveis, productes i obres que contracten.

Si en aquests moments ja hi ha greus problemes financers, fruit del descens en els ingressos i la manca d’un nou model de finançament local, aquest augment de l’IVA comportarà encara un augment de la despesa corrent dels ajuntaments i una major dificultat per a realitzar inversions.

En aquest sentit em sumo a la reivindicació històrica del municipalisme català per a que les administracions locals no estiguin subjectes al pagament de l’IVA.

VISCA LA FESTA MAJOR DE SARRIÀ DE TER!!!

2009-09-10T23:56:00.002+02:00

En el nostre país és prou evident que la Festa Major dels pobles, lluny de ser un esdeveniment intranscendent, és quelcom que conforma la seva identitat. Per això, és lògic que tots els veïns i veïnes tinguin el desig i, per descomptat, el dret a opinar sobre l’encert o el desencert dels actes i la seva ubicació, les dates, els horaris i en general de tota la organització.
En la Festa Major de Sarrià de Ter d’aquest any hi han hagut canvis importants que, si bé molta gent, com jo mateix, pensem que han estat encertats, també hi ha persones que no estan d’acord amb els canvis introduïts.
No hi ha absolutament res a dir a tots aquells que democràtica i legítimament opinen que el model de Festa Major que s’està dissenyant no és el més adequat pel nostre poble, però sí que considero important remarcar algunes accions fetes i millores introduïdes en la nostra festa.
Tanmateix el debat sobre la Festa Major és permanent i difícilment s’arribarà mai a una total pacificació dialèctica. Malgrat tot, cal valorar molt positivament l’actitud dels responsables de la seva organització que varen voler formalitzar aquest debat convocant a totes les entitats perquè hi diguessin la seva i participessin en la organització.
Està clar que enguany, tocats per la crisi global, s’ha reduït considerablement el pressupost i d’això òbviament se n’ha de ressentir la qualitat o quantitat d’alguns professionals o conjunts contractats, però per gaudir de la Festa Major no calen només orquestres o conjunts musicals de més o menys qualitat, el que cal és diversitat d’actes amb una distribució de dates i horaris que puguin ser participades al màxim, i això és el que s’ha fet.
Enguany s’ha recuperat la caminada popular, acte que em sembla d’un gran interès per tots els veïns i veïnes de Sarrià, però que pels propers anys s’ha de fer més difusió i explicar-lo en la seva justa dificultat perquè sigui més participada. Com a novetat, s’ha incorporat una jornada castellera que caldrà estar atents als seus resultats per continuar treballant per a la seva consolidació.
Per encabir a tants i tant importants actes (pregó, cantada d’havaneres, exposicions, fires, balls, concerts, sardanes, castellers, cercaviles i plantada de gegants, caminada popular, passejada en bicicleta, sopar espectacle, arrossada, baixada de carretons, concurs de pesca, festivals infantils, exhibició d’espantaocells...) era del tot necessari programar-los en dos caps de setmana, perquè malgrat sigui per fer honor al tòpic, els catalans -i per tant els sarrianencs- hem de treballar i no ens podem permetre el luxe de celebrar la festa en dies laborables. Per altra banda si ja tradicionalment a Sarrià de Ter teníem el primer i el segon cap de setmana de setembre per celebrar les nostres Festes, perquè no aprofitar-ho, sense que això vulgui dir la celebració de dues festes, sinó una de sola i unificada?
Penso que estem en el bon camí per acabar de dissenyar el model de la NOSTRA FESTA MAJOR i hem de continuar treballant en aquest sentit.
VISCA LA FESTA MAJOR DE SARRIÀ DE TER!!!

EL PASSEIG DEL RIU

2009-08-31T19:33:00.002+02:00

Com a portaveu del grup municipal de CiU puc dir que, des d’opinions d’amics fins a crítiques de persones no tan properes, els meus companys i jo hem escoltat tota mena de comentaris respecte a la data (mes d’agost), ubicació (Passeig del Riu), proximitat cronològica amb altres actes del poble (l’endemà de la festa de l’Associació de Veïns de Sarrià de Baix i a quatre dies de l’inici de la Festa Major), menú (mongetes amb botifarra). Tots ells els hem escoltat amb atenció, els agraïm i penso que els sabem valorar com cal.

Efectivament, totes aquestes qüestions tenen una base de realitat, totes elles han estat previstes i prèviament debatudes entre nosaltres i essent així, permeteu-me que les contesti i justifiqui:

DATA:
És cert que el mes d’agost no és el més apropiat per organitzar trobades amb l’ànim de congregar a un gran nombre de persones per explicar-los les tasques realitzades en favor de la comunitat del municipi. A tots aquells i aquelles que subscriguin aquest argument, els he de dir que, si bé és cert que un objectiu de la trobada era explicar la feina feta durant aquests dos anys i escaig de la nostra participació en el govern local, no es tracta pas d’establir una carrera entre grups i entitats per veure qui és capaç de convocar a més gent.

UBICACIÓ:
Nosaltres sempre hem pensat que el Passeig del Riu és un espai meravellós per celebrar-hi festes d’aquest tipus, així com altres actes lúdics i festius que abasten a tot el municipi.

PROXIMITAT CRONOLÒGICA AMB ALTRES ACTES DEL POBLE:
El dia abans s’havia celebrat el sopar de l’Associació de Veïns de Sarrià de Baix i properament inaugurarem el Festa Major. En efecte, això podia suposar un seriós inconvenient per gaudir d’ambdues festes en dos dies consecutius, a més de ser tant propers als actes de la Festa Major. La dificultat estava en trobar una data que poguéssim combinar la temperatura i ambient de l’estiu amb el prodigiós marc del Passeig del Riu.

MENÚ:
A l’hora de proposar el menú, vàrem pensar que per no fer l’arrossada, parrillada o botifarrada de costum, podíem oferir alguna cosa diferent. D’aquí va sorgir l’idea de fer mongetes amb botifarra i pensem que la mongetada és un menú que es distingeix d’allò més habitual.

En qualsevol cas, aquesta va ser la proposta del grup municipal de Convergència i Unió, el qual agraeix l’assistència dels que ens acompanyaren que, com nosaltres mateixos, varem poder gaudir del menú, la festa, la temperatura, l’espai, el ball i l’ambient d’amistat i companyonia.

QUÈ PASSA AMB ELS PINS?

2009-08-11T14:28:00.003+02:00

Els pins dels boscos de Can Marieta, Can Rovira, Can Camós i els voltants, estan malalts. Veus inexpertes o malintencionades intenten crear alarma parlant de “sequedat alarmant” o que “la sequedat de la muntanya, que ha causat la mort d’alguns arbres, és per culpa de les obres de construcció del túnel del TAV”. Alegrament ho relacionen amb l’estroncament de font del Molí d’en Xuncla, com si les persones que ho afirmen fossin experts mediambientals, sense esperar les necessàries anàlisis dels tècnics facultatius, els quals ja en tenen el corresponent encàrrec.

Des del passat cap de setmana que vàrem observar el problema, jo mateix com Alcalde Accidental em vaig preocupar del tema, posant-me en contacte amb els corresponents departaments de la Generalitat de Catalunya i amb les empreses responsables de les obres de construcció del túnel del TGV i res fa pensar que tingui cap relació l’estroncament de la Font del Molí d’en Xuncla amb la malaltia dels pins pinyoners, ni tan sols que sigui provocada per sequera. Només cal recordar que hem passat molts anys de sequera sense que cap dels boscos de les nostres contrades se n’hagi ressentit, tenint en compte a més, que enguany tenim un dels estius amb menys sequera dels passats.

Realment és un problema que hem d’enfrontar i des de l’Ajuntament hem fet i estem fent tot el necessari per resoldre’l. Tot això molt abans de que els Regidors del PSC ho advertissin des dels seus blocs, notes de premsa, o comunicat a l’alcaldia, el qual fou puntualment contestat.

Els Agents rurals i els tècnics corresponents ja han visitat la zona i els primers resultats de l’anàlisi indiquen que és causa de la greu pedregada que va afectar la zona el passat dia 4 de juliol i que va atacar clarament els pins pinyoners, sense que afectés al pi blanc ni altres espècies arbòries.

EL MÈRIT DEL TEATRE AMATEUR

2009-08-06T21:52:00.001+02:00

En un a ocasió parlant també teatre, jo mateix recordava el que Fernando Wagner, anomenava “el triangle de forces” consistent en l’equilibri dels tres següents factors: el públic, l’actor i l’autor teatral. Cal tenir en compte que la simbiosi entre l’autor i els actors i viceversa, es pot produir de forma preconcebuda o casual, però sempre en un acte d’absoluta i conscient elecció voluntària. Però el factor públic és molt més complexa de tal manera que en l’espectador l’influeixen molts altres diversos elements, com són, l’espai, l’hora, la temperatura, l’estat d’ànim, la relació amb l’elenc i l’autor etc.

El dissabte passat dia 1 d’agost vàrem assistir al Centre Parroquial, a una d’aquestes sessions de teatre que defineixen aquest fet teatral. Això sí, un fet teatral amateur que no per això, de poca qualitat.

La sessió va començar bé. En Fidel Rincón (autor i director de la peça) va obrir l’acte explicant els fets i les experiències viscudes per ell mateix i que motivaven la seva creació. Felicitats Fidel, crec que aconsegueixes perfectament els teus propòsits i amb la presentació de la teva obra es demostra la teva bona ma en l’art del teatre i l’escriptura.

En Fidel va fer honor al seu nom recordant aquells seus inicis en el Grup Faula que si no hagués estat per estranyes circumstàncies, aquells que ho vàrem començar, encara podríem gaudir d’aquells inoblidables moments viscuts creant teatre, creant espectacle.

Aquesta obertura per part d’en Fidel ens va posar en l’òrbita adequada per composar aquesta trilogia. Ell que és perfectament coneixedor d’aquesta teoria, va saber buscar l’equilibri dels tres costats del triangle.

Els que vàrem poder assistir a la representació en el Centre Parroquial de Sarrià de Dalt de l’obra teatral “ALMORCHON” de Fidel Rincón, a càrrec del Grup La Paròdia, vàrem captar perfectament el missatge que ens volia transmetre l’autor, i estic convençut que molt més el sabran captar els veïns d’Almorchón quan el grup La Paròdia els visiti amb el patrocini de l’empresa ferroviària.

Els que en un moment o altre de les nostres vides ens hem dedicat al teatre amateur, sabem de la dificultat que comporta poder presentat dignament un espectacle: el continuo aprenentatge sense tècniques preconcebudes, la gran quantitat d’assaigs treien hores de la vida familiar i professional, els moments de desànim i de tensió entre els propis components del grup i un llarg seguit d’etcèteres.

Des d’aquesta pàgina vull desitjar a en Fidel i a tots els seus companys i companyes del grup un llarg seguit d’èxits en la representació d’ALMORCHON i de tots i quants espectacles decideixin muntar i presentar.

Moltes gràcies pel missatge rebut d’en Fidel i els seus companys.

NORMATIVA FISCAL INJUSTA

2009-07-30T01:12:00.007+02:00

No fa gaires setmanes, parlava de la bellesa i del desitjat i controvertit mes de juny, dels problemes que en sí mateix comporta per algunes persones, com per exemple, pels estudiants i per alguns professionals, als quals se’ns concentra la feina en aquest mes. Parlant d’això, vaig prometre que algun dia comentaria (segons la meva manera de veure) alguna de les injustícies que acullen les actuals lleis fiscals.

Doncs bé, ara que tinc un moment per fer-ho, vull explicar-vos una regulació de l’actual llei d’IRPF que, paradoxalment ha estat promoguda per un govern dit “socialista o d’esquerres”

D’acord que ja abans d’entrar en matèria, faig un judici de valor sobre una llei fiscal deixant entreveure que no és precisament una llei justa des d’un punt de vista de polítiques d’esquerres. Per això us demano disculpes i que no feu cas del meu judici. Només us demano que jutgeu segons el fet real que us exposo a continuació: (avui només ho faré en un concepte de l’IRPF, però més endavant ho puc fer en altres conceptes).

Agafem el cas real d’un treballador que cobra un sou brut anual de 31.547’78€ sense més ingressos que aquest, descomptant totes les despeses i reduccions que permet la llei, incloses les quotes Seguretat Social a càrrec del treballador, la seva declaració de renda de l’exercici 2008 resulta a pagar 257’27€, que sumats als 4.648’05€ que prèviament li hauran retingut en la seva nòmina mensual, la xifra definitiva en què haurà contribuït aquest treballador durant l’any 2008 haurà estat de 5.305’32€

Per comparar-ho agafem un contribuent que no treballa però que té els mateixos ingressos procedents dels interessos d’uns diners col•locats en accions i llibretes d’estalvi a la vista i a termini (aquests ingressos de 31.547’78 podrien suposar un capital aproximat d’entre sis-cents mil i un milió d’euros). Al fer la declaració de renda dóna un resultat a tornar de 1.197`18€, perquè prèviament els bancs li haurien retingut 5.678’60€, però en definitiva la quota líquida o xifra en què finalment hauria contribuït aquest rendista, durant l’any 2008, hauria estat de 4.481’42€. És a dir, el rendista haurà pagat 823,90€ (137.000 pessetes) menys que el treballador.

Malgrat sembli mentida, això és així, amb l’actual llei aprovada el 28 de novembre de 2006 sota el govern socialista del Sr. Rodríguez Zapatero. Cosa diferent era amb la llei anterior del 5 de març de 2004 (abans de començar l’era del Sr. Rodríguez Zapatero) que posant exactament els mateixos casos, amb els mateixos ingressos i iguals procedències, durant l’any 2006 el treballador hauria pagat 5.747,51€ (442,19€més que l’exercici 2008) i el rendista 6.980,53 (2.499,11€ més que l’exercici 2008 o 1.233’02€ més que el treballador en el mateix exercici).

És evident que la normativa fiscal és l’eina més eficaç per a la redistribució dels ingressos dels col•lectius del país i per tant és la que marca més clarament les polítiques que segueix un determinat govern. Potser per ser conceptes molt tècnics i en conseqüència desconeguts per una gran majoria, els governs ho aprofiten per legislar afavorint determinats sectors amb més poder fàctic, però el gran interrogant és: Perquè els Sindicats no intervenen en aquest punt defensant l’equilibri en la tributació de les rendes del treball i del capital?

No ens hem de deixar portar per judicis preconcebuts per una teòrica ideologia d’un determinat grup polític que actua en sentit contrari al que proclama. En fi, aquí i en altres temes, és on voldríem veure les inexistents polítiques socials i d’esquerres. Cal legislar normatives fiscals que gravin menys les rendes de treball i més les de capital.

En properes ocasions espero poder comentar nous casos d’altres conceptes tributaris i que també clamen justícia.

VIDA NOCTURNA

2009-07-14T00:01:00.002+02:00

Reconec que amb aquest títol és fàcil d’imaginar la fal•lera de la diversió de les nits urbanes a base de recorreguts per bars musicals, carpes d’estiu i sales de festes, sempre enganxats als llargs gots plens de glaçons que oculten altres líquids.
Però pels que em coneixeu sabeu que és evident que no vull pas parlar d’aquesta vida nocturna, que ja fa anys no sovintejo i de la qual no en faré cap retret. Per l’equilibri mental i emocional de les persones és absolutament necessari combinar l’estrès i les responsabilitats que ens proporciona la feina i els compromisos socials amb la diversió, la qual es tradueix, avui pel jovent, en aquestes sortides nocturnes sense fre.
El meu comentari no fa pas referència a aquest tipus de vida nocturna, sinó a altres activitats més tranquil•les i saludables però, també plaents i desestressants. Es tracta de l’activitat organitzada conjuntament pel Grup de Muntanya de Sarrià i el Grup Excursionista de Sant Julià que amb una vuitantena d’inscrits el passat divendres dia 10 férem un recorregut d’aproximadament 14 kilòmetres per territoris boscosos de Sarrià de Dalt, Sant Julià de Ramis, La Mota i Sant Medir.
En una nit d’estiu, amb clar de lluna, resseguint els camins del bosc, acompanyats amb gent amiga i de totes les edats, és realment una experiència difícil d’oblidar i si en acabar la caminada, amb els peus més o menys escaldats, pots fer una bona remullada a la piscina, la satisfacció és encara més plaent.
L’endemà era dissabte i com si fos un cap de setmana normal volíem desactivar el despertador per poder fer matinada, però tocava anar a parar les taules per la festa de la ràdio i cinc hores de descans eren poques per refredar l’escaldufada que vàrem arreplegar. Físicament cansats, si, però totalment alliberats de la càrrega mental acumulada durant tota la setmana.
És una pràctica aconsellable i que intentaré repetir en la propera ocasió que es presenti.

JUNY

2009-06-24T20:21:00.003+02:00

Dels dotze mesos de l’any, el juny és potser el més controvertit. És el mes més esperat, comença l’estiu, arriba el bon temps, és el que té els dies més llargs, s’acaba el curs escolar... Però per contra, és (si més no per alguns) el que es desitja que passi més ràpidament: pels estudiants (pobres!), no en fan prou amb els dies i les nits per preparar els antipàtics exàmens, desitjant arribar al juliol per trobar-se alliberats d’aquest malson; pels treballadors i per a tothom, també es desitja arribar al juliol i agost per gaudir de la platja i les merescudes vacances; però també hi ha un reduït col•lectiu, en el qual m’incloc, que estem delerosos de què s’acabi el juny, pel fet que és el mes de la declaració i pagament de l’impost sobre la renda de les persones físiques.
El que em coneix, sap quina és la meva professió i sap que els que ens dediquem a l’assessorament fiscal, tenim fins el dia 30 de juny per estudiar i complimentar la declaració d’aquest impost directe dels nostres clients. Llàstima que un mes tan bonic, climatològicament parlant, sigui un més tan angoixant pels estudiants i assessors fiscals.
Recordo quan era estudiant, que en no poder gaudir del juny per culpa dels exàmens, em vaig prometre a mi mateix que quan estigués al món laboral faria les vacances en aquest mes per poder-lo gaudir plenament, però resulta que per circumstàncies de la vida, i també per vocació, em vaig apuntar a la professió de l’assessorament fiscal, amb la qual cosa em vaig auto inhabilitar per fruir dels plaers que ens proporciona el mes de juny.
Dissabtes i diumenges de juny, Sant Lluís, Sant Joan, Sant Pere i revetlles, dies meravellosos per a la festa i la diversió, però festes i diversions que a alguns ens són negades, al menys en part. Malgrat tot, sempre ens queden alguns moments per rebre la Flama del Canigó (festa entranyable per reivindicar la nostra llengua) i per celebrar revetlles i trobades amb els veïns. Es compleix així aquell axioma de que “com més difícil és d’aconseguir una cosa més en gaudeixes”. No em queixo, al contrari, estic content de fer el què faig i ho faig a gust, només constato un fet inqüestionable.
Avui que he parlat de la meva professió, m’han quedat ganes de parlar també d’algunes coses que considero injustes de les actuals lleis fiscals, però això serà en una altra ocasió que prometo serà ben aviat.

ESCOLA PER A LA DEMOCRÀCIA

2009-06-12T23:35:00.002+02:00

Quin goig veure a la sala de sessions del Ple Municipal a onze persones d’edats compreses entre deu i dotze anys, elegides pels seus companys de classe per a representar-los, assegudes davant les taules que habitualment ocupen l’alcalde i regidors del municipi, simulant una sessió plenària i debatent aquells temes que els preocupen i que ells mateixos han escollit. Quin goig també veure plena la sala de sessions, quan no s’hi sol veure en els plens ordinaris.
A banda d’una experiència tant interessant com la d’assistir a un ple protagonitzat pels alumnes del cicle superior, ha estat una activitat d’autèntica escola de democràcia, no només en la celebració del Ple en sí, sinó sobretot, per totes les accions que des de l’escola s’han dut a terme, com són les pròpies de celebrar les eleccions dels seus representants i l’elecció dels temes a debatre. En tota aquesta tasca hi han tingut molt a veure els professors i professores de cinquè i sisè que amb la seva professionalitat han sabut transmetre els valors de la democràcia i les formes de comportament en les sessions plenàries.
Han sigut el dies 11 i 12 de juny amb els alumnes de cinquè i sisè que han participat en sengles plens infantils, en els quals hi ha pogut assistir tothom, on també hi érem alguns regidors, l’alcalde i jo mateix que hem pogut gaudir d’un sessió pràctica de l’exercici democràtic.
Des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter volem manifestar a tots els alumnes del cicle superior i equip docent del Col•legi Montserrat la nostra felicitació i el sincer agraïment per haver acollit amb tant d’entusiasme aquesta activitat que varem proposar i com a Regidor d’Educació puc dir que em sento orgullós de la magnífica participació de tota l’Escola. Com deia el nostre alcalde, en un d’aquests plens infantils quan l’alcaldessa li va cedir la paraula, “en aquesta ocasió som els regidors de l’Ajuntament de Sarrià de Ter que hem aprés una gran lliçó de democràcia dels alumnes de la nostra escola”.
Moltes gràcies a tota l’escola

ESCOLA DE MARES I PARES

2009-05-22T08:31:00.002+02:00

És habitual que els pares manifestem la nostra preocupació per la poca cultura de l’esforç dels nostres fills a l’escola i que cal educar-los en els valors del treball, la responsabilitat, la constància...

És cert, i és realment important que sapiguem educar als nostres fills i filles en aquests i altres valors, per la qual cosa hem de dedicar tots els nostres esforços per aconseguir una bona educació dels nostres infants i joves, els uns com a pares i mares i els altres com a responsables de l’educació en els diferents àmbits professionals o polítics.

Tothom coincideix en afirmar que si bé hem estat ben preparats per a desenvolupar la nostra professió, ningú ha estat ensenyat per desenvolupar la tasca de pares o mares. Fins i tot, potser creiem que som els millors en el nostra tasca professional i en canvi ens veiem acovardits davant el repte d’educar com voldríem als nostres fills.

Per això creiem que és del tot necessària una “escola” de pares i mares. Una organització, un espai de trobades, on puguem debatre i escoltar opinions d’experts sobre aspectes de l’educació dels nostres fills/es en les diferents etapes de la infància i adolescència.

Fixem-nos que la paraula “escola” comporta per sí sola i pels nostres infants, la de l’esforç de voler aprendre. Així doncs l’escola de mares i pares ha de comportar també aquest afany d’aprenentatge. Si de debò pensem que l’educació dels nostres fills/es és quelcom important, hem de tenir la motivació necessària per utilitzar les eines al nostre abast.

Això és el que ens hem proposat des de l’Ajuntament, amb l’ajut del Consorci de Benestar Social del Gironès-Salt i l’Associació experta en relacions familiars “Ventijol”. En aquest sentit ja hem començat a caminar conjuntament amb alguns pares, mares, mestres i persones interessades a fi de què a principis del proper curs 2009-2010 es puguin començar les activitats encaminades directament a assolir els objectius marcats.

Animem-nos que la tasca educativa s'ho mereix.

QUIN CAP DE SETAMANA!

2009-05-03T20:52:00.002+02:00

Divendres,

Primer de maig, dia del treball, festa tradicional del Barri de La Rasa, sol extraordinari tot i l’amenaça de pluja que fa canviar els plans dels organitzadors, però això sí, l’arròs és, com sempre que el fa en Pedro, el millor que mai hem menjat en una arrossada popular.
Felicitats Pedro, es nota que això “és lo teu”
Dia del treball i per tant jornada reivindicativa per excel•lència, però malgrat això, aquesta crisi econòmico-financera i un nombre d’aturats històric, és sorprenent la poca participació en les diferents manifestacions convocades.
Al vespre, a Girona, inauguració del festival Inund’ART, dóna gust veure tants joves artistes reunits i amb tanta oferta artística. Felicitats als organitzadors i que duri.

Dissabte,

Pont, dia 2 de maig, festa de la Comunitat de Madrid i el Madrid-Barça com esdeveniment més important del dia. Aprofitem el mati i primera hora de la tarda per reconciliar la convivència familiar anant a fer alguna compra i alguna reparació d’aquelles petites coses que mai tens prou temps per fer, però sempre amb la ment posada en què passarà a l’Estadi Santiago Bernabeu.
Atenció! No només els catalans commemorem una derrota per celebrar la nostra Festa Nacional. Els de Madrid ho fan pitjor, commemoren uns afusellaments. Serà una premonició i la davantera del Barça afusellarà la portaria de Casillas?
Arriba les 8 del vespre, llàstima que ja no hi ha la Penya Blaugrana de Sarrià per viure el partit de forma col•lectiva! Això, però, no és obstacle per agafar el seient de preferent o la butaca de la llotja presidencial (el sofà de casa), amb un grapat de grana de capellà i el got de wiski amb glaçons i disposat a patir o gaudir
Comença el partit, als pocs minuts marca el Madrid, me catxis! Ja no guanyaré la porra (jo apostava pel 0-2), però noi, el Barça és realment una màquina de fer futbol, empata, fa el segon i el tercer, i tot i que el Madrid marca també el segon, el Barça acaba fent-ne 6. Mai vist! Quina passada! Això sí que és gaudir de futbol, d’una victòria contundent i d’una bona lliçó de futbol.

Diumenge,

Un altre dia radiant que encara podem viure de renda de la victòria d’ahir, però parlant de futbol, de la nostra situació geogràfica i del nostre sentiment futbolístic, encara no se’ns ha acabat el patir. Avui diumenge al migdia, el Girona juga un partit transcendental per a la possible salvació de la categoria de segona divisió. El rival és el Sevilla Atlético que ja té la categoria perduda i que guanyant el Girona gairebé té la categoria salvada, però com més fàcil sembla, més difícils es posen les coses, el Girona fa un mal partit, falla un penal i perd per 2 a 1. Quina dissort! Mai es pot tenir tot! Malgrat això, que ningú s’esveri, la lliga encara no s’ha acabat i el Girona se salvarà per continuar jugant a la segona divisió.
Anem a dinar a Girona i tot passejant pel Barri antic podem admirar alguna de les obres dels joves artistes d’Inund’ART i fer petar la xerrada amb alguna de les persones que hi participen.
Quantes emocions! Però, quina tranquil•litat! Quina placidesa! I quin cap de setmana més aprofitat pel descans de la ment i el relaxament de l’esperit.

Dilluns,

I després d’aquest cap de setmana de repòs, no ve pas un dilluns normal, ve un dilluns sense escola (dia de lliure disposició dels mestres i educadors) i per tant ens hem d’organitzar perquè tothom pugui fer la seva activitat i a la vegada els nens de casa (els nostres néts) gaudeixin d’un dia de festa sense notar cap desatenció de la família. Cap problema! És l’aniversari de la meva dona, som els avis i estem contents d’organitzar el dia en funció dels nostres néts.

VINT-I-SIS ANYS D’AJUNTAMENT DEMOCRÀTIC

2009-04-19T20:03:00.002+02:00

No, no hi ha cap error en el títol. Quan tot l’Estat celebra el trentè aniversari d’ajuntaments democràtics, Sarrià de Ter només podem celebrar el vint-i-sisè.
De tothom és sabut que a l’any 1979 quan es varen celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista, Sarrià de Ter era un poble annexionat al municipi de Girona i no seria fins a 1983 quan recuperaríem la nostra identitat i just en aquell mateix any poguérem celebrar les nostres primeres eleccions municipals. Això no vol dir que no hàgim de gaudir d’aquesta celebració, al contrari, per nosaltres són vint-i-sis anys de democràcia en el nostre Ajuntament i ens en sentim ben orgullosos.
Fent un repàs d’aquesta curta història, cal recordar que, sense posar en qüestió la legitimitat ni la vàlua de cap de les persones que han presidit el nostre poble, des de la recuperació de la democràcia després de la mort de Franco, només tres persones han estat elegides per presidir, com Alcaldes, el nostre Ajuntament.
En les primeres eleccions municipals democràtiques del 3 d’abril de 1979, els veïns i veïnes de Sarrià vàrem votar com a representants nostres a aquelles persones que es presentaven per l’Ajuntament de Girona, (aleshores el nostre municipi). Conseqüència dels resultats d’aquestes eleccions, fou nomenat president del Consell Municipal el malaguanyat gironí Just Manuel Casero, el qual ocupà el càrrec fins a la seva mort a l’any 1981. El substituí el sarrianenc Joaquim Rodríguez, el qual, després de presidir el Consell Municipal, exercí les funcions d’alcalde durant el curt termini que va des del 12 de març de 1983 (data del Reial Decret pel qual es feia efectiva la segregació de Girona) fins el 24 de maig del mateix any, data en què es constituïa el primer ajuntament democràtic presidit pel que fou el primer alcalde elegit pels votants de Sarrià, Sr. Jordi Cañigueral.
Cañigueral fou substituït a l’any 1991 pel Sr. Josep Turbau (segon alcalde elegit) el qual, com a capdavanter de la seva formació política ocupà el càrrec d’alcalde durant la tercera i successives legislatures, fins a l’any 2005 que per qüestions personals deixà el càrrec a favor del seu número dos, Sr. Nicolàs Pichardo.
El tercer alcalde sorgit de les urnes és l’actual, Sr. Roger Torrent, amb el necessari recolzament dels tres regidors de Convergència i Unió.
Celebrem doncs, aquest trentè (vint-i-sisè) aniversari d’ajuntaments democràtics, homenatjant a totes aquelles persones que des de la recuperació de la democràcia han ocupat, d’una manera o altra, l’alcaldia de Sarrià de Ter. Així ho vull manifestar des d’aquest meu petit racó.

UNA ALTRA REFLEXIÓ DE SETMANA SANTA

2009-04-11T21:59:00.001+02:00

És cert que ha canviat molt la Setmana Santa dels meus records d’infància, amb l’actual. No vull pas fer una crítica d’aquella ni tampoc d’aquesta, només constato un fet que no per evident ha de ser oblidat. En aquella, els joves ens dedicàvem a visitar Monuments al Santíssim de les Esglésies de l’entorn, en aquesta, ho aprofitem per gaudir d’unes petites vacances anant-nos-en de viatge, o en els més recollits dels casos, presenciem alguna Processó propera i fem turisme local, que també convé.
En el meu cas, acompanyat de la meva família hem optat per aquesta darrera fórmula i aquest Divendres Sant vàrem aprofitar el matí per visitar el mercat ecològic dels Aiguamolls de l’Empordà. Sortíem de L’Escala, passant per Empúries direcció als Aiguamolls i abans d’arribar a l’encreuament del Cortalet, tot i les moltes senyals de trànsit instal•lades, indicadores de precaució per “animals solts”, una graciosa gasela va saltar a la carretera i un cotxe circulant en direcció contraria a la nostra li va etzibar una forta patacada tombant-la al rec del cantó que la va deixar agonitzant. No vàrem poder fer res més que trucar a la Policia Local de Castelló d’Empúries perquè s’ocupessin de l’assumpte. Vàrem continuar el nostre camí cap a la ubicació senyalada per a la celebració del mercat ecològic i de debò que ho vàrem gaudir. És un plaer poder tastar i adquirir productes saludables i respectuosos amb el medi ambient com pa, verdures, fruites, làctics, embotits, mel, begudes, llegums, infusions, vins i un llarg etcètera de productes ecològics i treballats sota els principis del comerç just i la sostenibilitat.
L’Associació “Mónempordà” que vetlla per la protecció del producte local i ecològic és la dinamitzadora, en una primera fase, dels quatre mercats mensuals en el Baix Empordà en les poblacions de Rupià, Corçà, Ullastret i Parlavà. Com a Regidor de Promoció Econòmica de Sarrià de Ter i també com a persona preocupada per la sostenibilitat, he iniciat converses amb l’Associació “Mónempordà” per si és possible endegar una segona fase que contempli un possible mercat ecològic al nostre poble.
Teníem previst, continuant amb el nostre particular Divendres Sant, anar a veure el Via-Crucis de Castelló d’Empúries del qual uns amics nostres són “l’alma mater” i els principals executors d’aquesta representació sacra, però com que moltes vegades el temps és el que mana, no vàrem poder complir amb el programa previst i ho vàrem aprofitar per presenciar alguna de les escenes de l’estrena de la representació del Via-Crucis vivent de L’Escala.
En definitiva, un Divendres Sant de reflexió. De quina reflexió? De la crucificció i mort de Jesucrist? Doncs, perquè no? Però el meu Divendres Sant m’ha portat a una altra reflexió. M’ha portat a la reflexió del respecte i el bon tracte als animals, a l’explotació agrícola sostenible i a la important tasca de vetllar perquè Sarià de Ter pugui gaudir de productes ecològics.

PLA DIRECTOR URBANÍSTIC DEL SISTEMA URBÀ DE GIRONA

2009-04-05T21:57:00.004+02:00

L’Ajuntament de Sarrià de Ter en la passada sessió plenària del dia 31 de març va aprovar per unanimitat la proposta de formulació d’al·legacions al Pla Director Urbanístic (PDU) del sistema urbà de Girona, amb el següents punts:

1.- Al·legació contra la reserva de sòl per desdoblar el pas de les mercaderies amb l’anomenat Bypass ETF (Eix Transversal Ferroviari). Ja en el PITC (Pla d’Infrastructures i Transports de Catalunya) plantejat pel Govern de la Generalitat de Catalunya, es preveu la construcció d’aquesta infrastructura, a la qual també el nostre ajuntament, per acord plenari de 16 d’abril de 2006 va formular diverses al·legacions davant el DPTOP (Departament de Política Territorial i Obres Públiques)

2.- Inadequació de la reserva (en el sector de sòl urbanitzable “Pla de Dalt”) d’una zona específica per a usos comercials i terciaris, amb reserves mínimes de comerç de mitjana i gran dimensió, i/o usos terciaris. A banda de què des de Sarrià de Ter considerem, per diverses raons, inadequada aquesta reserva de sòl. El que denota aquest Pla Director és un gran intervencionisme sobre el territori, amb menysteniment a l’autonomia municipal, instaurant una tutela sobre els ajuntaments que va més enllà dels límits raonables.

3.- Justificació de la conveniència d’inclusió dins un règim especial de protecció de l’ampliació de l’espai d’interès natural (EIN) “Muntanyes de Rocacorba” de les valls del Llémana, amb inclusió del corredor de la Riera de Xuncla. L’Ajuntament de Sarrià de Ter des de fa anys té la voluntat i treballa per aconseguir la protecció i correcta gestió de l’entorn històrico-natural de la Riera de Xuncla, havent ja sol·licitat la corresponent incorporació a la Xarxa Natura 2000.

Sense entrar en més detalls i referint-nos només a les qüestions que afecten a Sarrià de Ter, aquestes són les al·legacions que formula el nostre Ajuntament al Pla Director Urbanístic del sistema urbà de Girona, però a part d’això que ens afecta de forma directa, aquest PDU pateix d’altres greus dèficits de caràcter general, ja que és un Pla molt intervencionista en àmbits propis dels ajuntaments; no ha buscat construir al seu voltant un consens polític i social i lluny de ser un Pla de país, ni tan sols és un Pla de Govern, sinó de departament.

Per tant, el que cal és la proposta d’un Pla Territorial de les Comarques Gironines com a marc general necessari per entendre la planificació territorial en el conjunt de les comarques, amb l’aprovació del Parlament de Catalunya, després del necessari consens entre la Generalitat i els Ajuntaments implicats que eviti la suplantació de les competències urbanístiques municipals i d’un ampli debat polític i social del territori, per garantir un desenvolupament harmònic que incorpori les previsions necessàries quant a disponibilitat i infrastructures d’aigua, d’energia, de telecomunicacions, de gestió ambiental, de serveis sanitaris i socials...

Ja en el meu escrit del núm. 57 (abril – maig – juny 2006) de la revista “Parlem de Sarrià”, recordava que la Comissió de Política Territorial del govern de la Generalitat va acordar autoritzar al Departament de Política Territorial i Obres Públiques la contractació de l’elaboració de l’estudi “Pla director urbanístic del sistema urbà de Girona”; advertia que ja només per la situació geogràfica perifèrica de Sarrià, ens posa en alerta el fet de què l’elaboració d’aquest pla es justifiqui en la pròpia dinàmica endògena de l’àrea urbana de Girona; i reclamava la necessitat de què els municipis que la conformen participin en la seva elaboració

L’ESCOLA A L’AJUNTAMENT

2009-03-28T23:58:00.004+01:00

Com a primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Sarrià de Ter amb tasques de govern municipal i responsable, entre altres, de l’àrea d’educació, em sento prou content de la feina que estem fent, tot i que un se n’adona de la gran quantitat de coses que queden per fer i que malgrat tots els esforços mai es fan prou bé per a tothom.
Per a mi, ser regidor amb responsabilitats de govern no és una feina més, tampoc és només una tasca que se m’ha confiat i ni tan sols és exclusivament una responsabilitat ineludible; és tot això, però molt més que tot això, és realment una vivència que està en mi durant tots els instants de la meva existència. Això vol dir que en tots els meus actes està present la meva condició de regidor amb totes les seves funcions i responsabilitats.
Així doncs, com a delegat de l’àrea educació, amb la constant preocupació per col·laborar en l’aprenentatge dels i les nostres alumnes, hem convingut en la promoció d’algunes accions educatives, amb l’oferiment dels mitjans i la participació de l’ajuntament.
És obvi que la definició i execució dels projectes municipals són funcions reservades a l’equip de govern, Així doncs, la presentació als alumnes de cicle superior del primer d’aquests programes fomentats per l’Ajuntament, “Escola per a la democràcia”, es va iniciar amb l’assistència a l’escola, de l’alcalde i jo mateix, en representació de l’ajuntament pels càrrecs que ostentem, i no com a portaveus dels nostres respectius grups municipals. El nostre objectiu és donar recolzament al claustre de professors, perquè després dels seus ensenyaments teòrics puguin acabar posant-los en pràctica mitjançant la simulació d’una sessió plenària a la Sala de Plens de l’Ajuntament, on hi serem convidats de forma explícita tots els onze regidors del Consistori.
Com ja és sabut, i com no podia ser d’una altra manera, jo mateix, també com a president del Consell Escolar Municipal vaig informar a tots els seus membres del començament d’aquesta campanya.
Aquesta és una de les campanyes ja endegades, però també cal recordar que properament s’iniciarà el programa “L’escola per al civisme” que amb la col•laboració de la nostra Policia Local, tots els alumnes de cicle superior tindran l’oportunitat de patrullar els carrers del poble, acompanyats pels agents de l’autoritat, per comprovar sobre la realitat quotidiana, els comportaments cívics o incívics, correctes o infractors dels nostres veïns i veïnes i conductors i conductores.
Com deia al començament, també d’aquesta feina d’ajudar en l’educació i formació dels alumnes de la nostra escola n’estem contents, creant a Sarrià de Ter una nova fórmula no utilitzada fins ara i de la qual n’esperem grans resultats

DONES

2009-03-09T00:31:00.015+01:00

Quant de temps ha passat des d’aquell incendi en una fàbrica tèxtil de Nova York de l’any 1908 i també quantes coses referents als drets de les dones, des de les vagues en reivindicació dels drets laborals i socials, fins a les més recents lluites feministes, passant per la reclamació i consecució del sufragi femení. Sí, molt de temps i moltes coses, però encara no s’ha assolit el reconeixement de tots els drets de les dones ni la seva igualtat amb els dels homes.
Sóc dels que pensen que això no és només una tasca dels polítics i de les lleis, penso que ha de ser una lluita constant de tota la societat, i no només de les dones, tampoc és una qüestió que hagin de resoldre les feministes, ni la solució és la discriminació positiva. Tota la societat ha de ser conscient de les diferències encara existents i tots i totes hem de treballar per eliminar-les.
Realment, hi ha persones que dediquen tota la seva vida a aquests objectius i des dels seus llocs de la feina, de l’art, del coneixement..., treballen amb constància per fer més justa i més igualitària la nostra societat. Són tantes aquestes persones, fins hi tot del nostre entorn més proper, que no vull caure en l’error d’anomenar-ne cap, tot i que tampoc vull deixar passar la oportunitat per esmentar dos esdeveniments propers i recents que són el paradigma d’aquesta dedicació.
El primer al qual em voldria referir és a l’exposició “retrospectiva de la Dolors Xabé”. En ella es pot veure tota la trajectòria d’aquesta artista local, la “nostra” Dolors Xabé. Amb la Dolors tenim el compendi de tota una vida dedicada a la lluita per la igualtat de la dona. En la seva exposició no només es pot veure una treballada tècnica del dibuix i de la sincronització cromàtica, també hi podem observar una gran sensibilitat per les persones i una lluita per les llibertats, els drets i les igualtats socials. Aquesta és la retrospectiva de la vida (no només artística) de la Dolors la Dolors Xabé. Recomano a tothom que no es deixi perdre aquesta brillant exposició, i en observar-la podrà admirar aquestes virtuts de sensibilitat i a la vegada de reivindicació i lluita. Per la teva sensibilitat, per la teva lluita i per deixar-nos ser amics teus, Dolors, moltes gràcies.
L’altre esdeveniment, d’aquests dies, que personalment m’ha impactat i que considero un destacat exemple del treball constant per les llibertats i la igualtat de totes les persones, ha estat la conferència de la filòsofa Victòria Camps, seguida d’una tertúlia al voltant de la seva obra, que va tenir lloc en una jornada matinal del dissabte dia 7, a les instal·lacions de l’IES Narcís Xifra.
La Victòria Camps que ens va parlar d’educació i de la seva obra “creure en l’educació”, es defineix com a filòsofa i estudiosa de la moral i la ètica, eines imprescindibles per a l’educació dels nostres fills i filles i va ser capaç de fer-nos obrir als assistents tota una sèrie d’interrogants, inquietuds i intranquil·litats que ens esperonen a treballar per una educació més lliure i més igualitària, sense deixar de banda valors com l’esforç, el respecte, l’exemple, les bones maneres...
Només una persona amb els coneixements, la implicació i la capacitat de Victòria Camps es podia atrevir a pronunciar una frase com aquesta: “el problema és l’emancipació de les dones”, naturalment era una frase pronunciada en el context dels avenços de la societat, però precisament per ser pronunciada de forma solemne i meditada, és una afirmació que et remou, que et fa pensar i que comporta una important càrrega de compromís per treballar en la responsabilitat que a cadascú li correspon, per abordar com sigui, el ja tan debatut problema de la conciliació de la vida laboral i familiar.
En definitiva, queda molt per fer i si de debò creiem que hem de millorar en aquestes qüestions, tots i totes hi hem de posar el millor de les nostres capacitats.
Lluís Aymerich Viñals

Dolors Xabé en la
inauguració de la seva exposició

Victòria Camps en un moment de la seva
conferència del dissabte

CANVI A L'ESCOLA MONTSERRAT?

2009-03-01T21:39:00.002+01:00

El porter de l’Escola ha deixat als de Sarrià. En Pere Figueras, aquella persona atenta, disposada i amable amb petits i grans, ha deixat l’Escola Montserrat. L’ha deixat per anar-se’n a l’Ajuntament de Girona a fer aquella feina per la qual sempre s’ha preparat i que sens dubte té qualitats més que suficients per desenvolupar-la, educador social. Ens n’alegrem per ell i li desitgem tots els èxits possibles en la seva nova etapa, que estem segurs que seran molts, perquè s’ho mereix i sap el què es fa, i és que, com diu ell: “què carai !!! o ara o mai. I ja ho veieu m'he llençat a l'aventura”
No Pere, no t’has llençat a l’aventura, sinó que canvies de feina amb la seguretat que encertes en la teva decisió, amb la qual es complirà allò que dius haver llegit de l’escriptor nord-americà Mark Twain: “D'aquí a vint anys us sentireu més decebuts per les coses que no vau arribar a fer que no pas per les que realment vau fer”.
A part de tenir el sentiment de la pèrdua d’un col·laborador com en Pere, tenim també el goig i l’alegria de saber que el nostre company millora professionalment tal com es mereix.
De tota manera no cal que ningú s’esveri. En efecte, a l’Escola Montserrat no tornarem a tenir mai més cap altre “Pere”, però en el seu lloc tindrem un “Ramon”. Tindrem una altra persona desenvolupant les seves funcions amb tota diligència: diferent –segur- atent, disposat i amable –no hi ha cap mena de dubte- i per descomptat, hàbil per les tasques que se li confien com són les d’ajudar als mestres, tenir cura dels i les alumnes, atendre als pares en tot allò que se li demani i vigilar i tenir cura del manteniment de totes les instal·lacions del Centre.
En definitiva, ja no sentirem més el crit sol·licitant d’ajuda de: ”Peeere”, però en canvi, també sovint, sentirem de les mateixes veus i amb les mateixes intencions la de: “Ramooon”
Estic segur que la qualitat en l’ordre de l’escola pel que fa a les tasques que corresponen al porter-mantenidor no es veurà afectada.
Pere: que tinguis molta sort en la teva nova etapa!
Ramon: que gaudeixis en el desenvolupament de la teva tasca per fer més agradable la dels altres!
Lluís Aymerich

PERPLEXITAT DAVANT L'ACTUACIÓ DE L'ESTAT

2009-02-23T00:19:00.001+01:00

Realment la manera més suau de definir els sentiments provocats per les darreres actuacions del govern socialista de l’Estat espanyol és la de perplexitat. Perquè, per exemple, la decisió presa sobre la manera de repartir el 0,7% que els contribuents prefereixen destinar a altres serveis socials distints dels de l’Església Catòlica, està totalment dirigida a anorrear les ONG autonòmiques (catalanes) amb objectius d’àmbit local (català).
La Ministra de Política Social, com si fos un acte de magnanimitat en vers a les ONG catalanes i al catalans, es despenja dient que no hi ha cap problema que les organitzacions catalanes s’adhereixin a altres d’àmbit estatal i així ja podran gaudir la part que els pertoqui, com les altres.
Quina ironia! No es tracta de buscar la manera de poder accedir a uns diners que en justícia els correspon, amb unions artificioses. Es tracta de no fer diferències entre organitzacions amb un mateix objectiu d’interès social, encara que pertanyin a una Comunitat Autònoma i que el destí dels recursos sigui d’un determinat territori.
Crec amb sinceritat, que això és portar la solidaritat a un extrem mal entès, i també crec que la intenció del Govern espanyol és portar cap al seu “bon” camí a aquelles organitzacions catalanes que es desvien dels objectius de la “seva” Espanya unida.
Són formes d’actuar del Govern espanyol per anar acostant aquesta Catalunya “desintegrada” cap a la unitat d’Espanya. M’agradaria que tothom prengués consciència d’aquest objectiu inequívoc que hem de suportar, però sobretot, m’agradaria que en fos conscient, també, el Govern tripartit català.
Altres actuacions del Govern del Sr. Rodríguez Zapatero són: el descompte dels 400€ a cada ciutadà que tingui ingressos suficients per fer-ho (recordo que aquest sistema discrimina a les persones amb petits recursos) o el finançament d’obres municipals amb aquests 177€ per habitant.
Aquestes dues decisions del Govern espanyol són uns altres exemples clars del què vol dir intentar fer contents a uns ciutadans donant-los allò que ja és seu, amb la pretensió de fer creure que gràcies al govern, les persones paguen menys i els pobles fan més obres.
És una manera d’actuar que pot ser molt interessant políticament, però quan es governa, en comptes de fer les coses per recollir vots, l’únic objectiu que ha d’imperar és cercar el benestar dels ciutadans.
En els dos casos que he esmentat, només cal que ens plantegem les següents qüestions:
Perquè no es rebaixen els impostos de forma equitativa per tots els contribuents i no de forma lineal amb exclusió dels treballadors amb menys ingressos?
Perquè no es planteja una reforma del finançament local, en comptes d’utilitzar aquest sistema subsidiat?
Penso que val la pena no estar absent de tota aquesta problemàtica no tan localista, però que també ens afecta.
Lluís Aymerich Viñals

RECORD A EN QUIM PRADAS

2009-02-17T01:49:00.003+01:00

Són molts els meus records i les anècdotes viscudes amb en Quim i amb els seus germans en Joan, la Conxita i en Pitu. Potser algun dia m’atreviré a contar-vos-en alguna. Per a mi i per als meus germans eren els nostres amics de la infància. Amistat provocada pel veïnatge des del nostre naixement? Potser sí, però sigui com sigui la nostra amistat era autèntica i l’estimació palesa. Recordo aquells moments de la infantesa viscuts intensament que no sabíem estar els uns sense els altres
En Quim ha sabut estar sempre al seu lloc. Ell ha estat fidel als seus orígens i va saber conrear els seus aprenentatges. Va aconseguir fer un art del seu ofici aprés de ben jovenet. Recordo, de quan encara érem ben joves, que parlàvem del seu ofici i de la bellesa que suposa el seu exercici, fent talles a la fusta i esculpint-hi mil dibuixos. Ell comentava que era una feina com qualsevol altra, però també deia que era conscient de la seva basant artística i que algun dia ho aprofitaria per ser un artista de la fusta.
En efecte, amb aquest objectiu, ell es va preparar i va estudiar dibuix, però també varen venir uns moments difícils per a la fabricació de mobles i l’ebenisteria i ves per on va ser la seva sort. Tanmateix aquests moments difícils varen afectar la situació laboral d’en Quim, havent d’abandonar la seva feina habitual de tallista de fusta per dedicar-se a altres tasques laborals ben diferents, però en canvi aquesta situació va afavorir la seva creativitat, deixant per sempre la tasca de moviments monòtons i talles repetitives. Ell va saber aprofitar l’aprenentatge del seu ofici i la seva preparació per assolir la qualificació d’artista, tot i que ell no havia acceptat mai aquesta denominació.
Benvinguts aquells moments que varen ensinistrar en Quim en la utilització dels estris de talla de la fusta. Tots n’hem sigut beneficiaris.
Així com en Quim va saber reciclar el seu ofici per convertir la seva feina repetitiva i monòtona en una activitat artística i creativa, de la mateixa manera va saber convertir la seva inquietud pel sofriment aliè en un una participació activa en l’ajut al salvament de moltes vides, mitjançant la presidència de la germandat de donants de sang.
Quimet, no només els teus amics et trobarem a faltar, tots els sarrianencs i sarrianenques plorem la teva pèrdua. Gràcies per tot el que has fet per nosaltres.

Lluís Aymerich i Viñals

NOUS ITINERARIS DEL BUS

2009-02-10T09:15:00.009+01:00

Estem d’enhorabona. Finalment s’ha aconseguit modificar els horaris i els itineraris del Bus Sarrià-Girona / Girona-Sarrià. Aquests canvis estaven condicionats també als canvis dels horaris i recorregut de la línia 6 (L-6) que també dóna servei al barri de Vilarroja. Des del mes de juny de 2007 que es va constituir el nou equip de govern i lluny de mocions oportunistes, hem estat treballant per aconseguir aquesta millora. Aquest ha estat un camí prou complicat, ja que el primer que calia, i que fins aleshores encara estava per fer, era el consens amb l’Ajuntament de Girona, la Companyia concessionària i l’ATM. Finalment s’han superat totes aquestes qüestions prèvies i des del passat dimecres dia 4 ja gaudim del nou recorregut. Esperem que la Companyia pugui complir amb els horaris i tots els veïns i veïnes de Sarrià gaudeixin dels nous recorreguts i millores.
Cal recordar que les principals millores consisteixen en el següent:
Cada quart d’hora hi haurà una expedició d’autobús fent tot el circuit Girona – Sarrià – Girona. Els un i tres quarts surt de Girona amb direcció a Sarrià passant pel Pont Major i tornant per Sarrià de Dalt i l’Hospital Trueta i les mitges hores i hores justes passaran en direcció contrària, és a dir: Girona – Hospital Trueta – Sarrià de Dalt – Pont Major – Girona.
Tots els autobusos, és a dir cada quart d’hora, passaran pel Carrer Xuncla de Sarrià de Dalt i el Passeig Capellades del Camp dels Socs.
El que des de Sarrià de Baix va cap a Sarrià de Dalt, passa pel Carrer Federico Garcia Lorca amb parades davant els Carrers Rafel Casanova i Sant Ferriol (com sempre). El que fa el sentit contrari, (de Sarrià de Dalt a Sarrià de Baix) tindrà una nova parada al carrer Joan Fuster, cantonada Josep M. de Sagarra
Mitjançant la pàgina web de l’Ajuntament de Sarrià, Radio Sarrià, altres mitjans i la pròpia bustiada realitzada per l’empresa concessionària, suposo que són prou coneguts els horaris i itineraris. Malgrat tot, sóc conscient d’algunes deficiències en el repartiment dels fulletons, per la qual cosa s’estan fent gestions per repetir la bustiada a través dels mitjans municipals d’eficàcia contrastada.
A continuació insereixo l'enllaç on trobareu la informació dels recorreguts, parades i horaris. http://www.sarriadeter.com/arxius/2009/Nous_horaris_L6.pdf

CONFERÈNCIA DE JOSEP MARIA TERRICABRAS

2009-02-10T00:03:00.004+01:00

Cal felicitar l’Ajuntament de Girona i el seu Consell Escolar Municipal per la jornada organitzada el dissabte passat, dia 7 de febrer. Com a membre del Consell Escolar de l’IES Narcís Xifra, vaig tenir el plaer de poder assistir a aquesta jornada.

L’autèntic plaer, però, va ser poder escoltar la conferència pronunciada pel professor de la UdG, Sr. Josep Maria Terricabras i Nogueras.

Josep Maria Terricabras en la seva conferència marc “com orientar en educació? Reptes i Necessitats” no va deixar tranquil ni indiferent a ningú. Estic segur que va remoure totes les consciències dels assistents: educadors, pares i altres persones interessades en l’educació.

Orientar, segons Terricabras, ve de la paraula orient, mirar cap orient, cap on surt el sol i per poder orientar, primer has de saber on ets per poder-te dirigir cap orient, i quan saps on ets, saps qui ets. Crec que és genial la manera que té en Terricabras d’explicar als mestres que no cal inculcar coneixements als alumnes, sinó que se’ls ha de fer reflexionar, se’ls ha d’orientar.

Com a gran comunicador que és Terricabras, és aquell gran provocador que no et deixa insensible, amb frases com:

“L’escola no transforma la societat, és la societat que transforma l’escola”
“És necessari que la societat s’impliqui a l’escola”
“les coses més importants de la vida són les que s’aprenen sense que ningú te les ensenyi”
“En educació l’experiència és fonamental” “La praxi sempre va a davant de la teoria”
“S’ha de fer participar als pares, compartir projectes”
“Que els pares i les famílies s’impliquin en l’educació i en l’entorn, és l’autèntic Pla Educatiu d’Entorn”
“Val més un cap ben fet que un cap ben ple”
“El mestre ha de fer reflexionar, orientar”

I per provocació, ja només li faltava posar en dubte la utilitat de la rel quadrada. En efecte, va aconseguir provocar a una assistent, professora de matemàtiques, fins el punt de fer-la participar en el col·loqui per intentar explicar la necessitat dels coneixements matemàtics.

Personalment aplaudeixo la intervenció d’aquesta professora i jo plantejaria la següent qüestió: Perquè, per ser considerada una persona culta s’exigeixen molts coneixements d’història, literatura, filosofia i actualitat, però es disculpa la manca de coneixements de matemàtiques o d’alguna branca de les ciències? I encara deixant anar alguna excusa com: Ah! És que jo sóc de lletres!

En qualsevol cas, quin plaer escoltar en Josep Maria Terricabras!

Primeres consideracions

2009-02-08T12:26:00.000+01:00

Amb ganes, il·lusió i satisfacció, avui inauguro aquest bloc que voldria que servis com a eina de comunicació amb a totes aquelles persones a les quals jo els pugui donar alguna informació interessant o simplement que tinguin interès en conèixer la meva opinió sobre qüestions generals i, per descomptat, també municipals. No pretenc, en absolut, que aquest bloc resulti imprescindible pels sarrianencs ni tampoc que sigui dels més visitats. Humilment considero que la meva habilitat per l’escriptura és molt limitada i des d’aquí i ara mateix demano a tots aquells i aquelles que els molesti la meva poca traça en l’art d’escriure o, fins i tot, les meves opinions, que no perdin el temps llegint aquest bloc i que continuïn davant l’ordinador visitant altres pàgines tan interessants que ens ofereix aquesta eina. Però, tanmateix si algú té l’amabilitat i la paciència de manifestar-me el seu acord, desacord o simplement diferent opinió, estaré encantat de llegir-lo tenir-lo en compte i poder-hi interactuar.
Per descomptat, no pretenc descarregar totes les meves preocupacions, angoixes i alegries que juntament amb la meva família pateixo o gaudeixo, fent d’aquest blog el meu diari personal. Així mateix tampoc comparteixo ni m’identifico amb el tarannà d’aquells “bloggers” que aprofiten la seva pàgina per carregar contra determinades persones per les seves antipaties personals o pel simple fet de ser adversaris, etzibant exabruptes i paraules insultants.
En definitiva, penso que com a primer tinent d’alcalde de l’ajuntament de Sarrià de Ter, responsable de les regidories de promoció econòmica i desenvolupament local, Mobilitat i Seguretat Ciutadana i Educació; i també com a portaveu del grup local de Convergència i Unió, puc oferir a tots els sarrianencs i sarrianenques alguna informació interessant mitjançant aquesta pàgina.

Lluís Aymerich Viñals

Primer tinent d'alcalde de

l'ajuntament de Sarrià de Ter